La ressaca catalana

Que lluny aquest canvi d’any de la febre del 2017, quan Catalunya vivia un d’aquells rars moments en què pot semblar –i quan fins i tot alguns arriben a creure-s'ho– que tot és possible, malgrat que en el fons tothom sap que no ho serà. Com passa en aquests casos en què els relats transiten per sobre de la realitat, quan la davallada arriba es produeix un replegament, fruit de veure emergir una evidència que semblava susceptible de ser superada però que està lluny de ser-ho. Immediatament ve el retorn a la discreció, la frustració de verificar que s’havien creat unes expectatives que no estaven a l’abast. La societat catalana està ara en fase de tocar de peus a terra. Més que per desencant, per la constatació d’una certa ingenuïtat.

Aquell octubre sembla com si fos molt lluny. On estem? En una fase d’estabilitat sense atributs precisos. El president Illa ha aparegut com la persona adequada en l’hora de la contenció: un estil sense estridències, que evita la confrontació i que comanda, amb veu pausada i mirada continguda, una governança que canonitza el perfil baix, mentre els altres allarguen l’elaboració de la ressaca. 

Sense conflicte, el PP té poc protagonisme: la seva realitat marginal a Catalunya només li permet aflorar en moments de soroll per fer de testimoni de l’Espanya desafiada. En la línia de les dretes europees, busca en la demonització de la immigració un espai per fer-se notar i competir amb Vox i Aliança Catalana. Albiol ha demostrat a Badalona la idea que tenen del respecte a la condició humana des del simplisme del nosaltres i els altres, que tant de mal ha fet a la humanitat.

Junts, que pretenia ocupar un paper central en la societat catalana durant l'episodi del 2017, viu ara sense acabar de trobar la manera d’estabilitzar-se com a dreta catalana en aquesta nova etapa. La imatge de Puigdemont en la distància –allargant la fabulació de l’exili– ho diu tot: Junts no baixarà a la realitat fins que l’expresident torni i deixi pas perquè la dreta catalana reprengui camí. Viuen enganxats a la icona d’un moment que ja és només memòria. Amb afany de fer-se veure, donen de tant en tant cops d’efecte al Parlament espanyol perquè no ens oblidem d’ells, però sense tenir un full de ruta definit.

ERC és la que més s’assembla a si mateixa, amb Junqueras i Rufián com a referents amb autoritat, que poden servir per donar calma però alhora transmeten una manifesta dificultat de renovació. És innegable que la destresa dels seus dos líders fa que es mantinguin a les combinacions necessàries de cada moment, sense estridències.

Comuns i companyia estan cada cop més desapareguts i porten aquí la mateixa pregunta que totes les esquerres de l’esquerra a Europa: ¿com trobar espai en un moment en què les esquerres s’apaguen, en què els socialistes cada cop tenen més dificultats per marcar un perfil ideològic potent i en què el que hi ha al seu costat es perd en petits lideratges?

Com a tot Europa, aquí són ara les extremes dretes les que estan aconseguint rebrotar amb el seu furor reaccionari, presentant la democràcia com la causa del malestar dels ciutadans. Els partits tradicionals, a dreta i a esquerra, massa pansits, cada cop tenen més dificultat per combatre’ls.

Dit d’una altra manera, Catalunya inaugura any amb un panorama prou semblant al de la resta d’Europa, però amb un perfil de contenció, com si ningú acabés de trobar el punt exacte que demana el moment. ¿Què gestarà aquesta fase quan es dispari algun factor de reanimació? Aquesta és la qüestió. De vegades sembla com si l’agenda dels partits estigués més marcada pel que fan a Madrid que pel que fan aquí. Sobretot des que Junts utilitza el Parlament espanyol per donar senyals d’anticipació d’un canvi estratègic i coqueteja amb la dreta espanyola com si volgués reafirmar els seus gens conservadors, especialment en matèria econòmica. Junts està en una fase d’assaig de guió: marcant un perfil que, tenint substrat suficient, de vegades resulta contradictori en l’intent de conjugar la dretització amb el programa nacionalista, ara mateix en segon pla. El PSC ha fet del pragmatisme virtut i l’avaluarà la gestió, que sempre és un risc. I més en temps de desconcert.

Qui trencarà aquest sostre de perfil contingut que predomina ara mateix? Illa té la gestió com a capital principal per continuar marcant presència, però sembla que l’esquerra, en un moment en què la dreta en vies de radicalització marca el pas a tot Europa, hauria d’aportar alguna cosa més. Junts, d'altra banda, necessita completar el cicle Puigdemont, alliberar-se'n i veure com podrien tornar a ocupar l’espai que els va fer referencials, llevat que s’acontentin a entrar en el gir de radicalització ideològica de les dretes europees. És la sòrdida crònica d’un any en què encara pesa la ressaca d’un episodi que ha deixat llast i que ara sembla com si es volgués oblidar.