El retorn del salari mínim
“Abans se suposava que el funcionament de les lleis de l’oferta i la demanda, de manera natural, produiria [...] en última instància un salari just. [...] Però en el cas de les feines penoses [...] no es dóna el progrés, sinó la degeneració progressiva” [Winston Churchill, defensant, en nom d’un govern liberal, la introducció del salari mínim al Regne Unit]
A tot estudiant de primer curs d’economia se li ensenya que el salari mínim o és prou baix per ser innocu o produeix atur. La demostració que se li fa es basa en un model teòric que se suposa que reprodueix com funciona el món real, sense que al llarg dels seus estudis ningú li proporcioni cap evidència empírica que validi aquella demostració. El resultat és tant de sentit comú que ningú no troba a faltar aquest detall, i la professió tendeix a acceptar la conclusió com si fos una veritat indubtable. Per posar un exemple entre mil, el document que dos economistes prestigiosos com Garicano i Conthe han elaborat per a Ciutadans deixa caure la següent frase: “Al contrario que la subida del salario mínimo, que expulsa del empleo a los trabajadores peor pagados [...]”.
Ara bé, se suposa que l’economia aspira a l’estatus de ciència i que la ciència es basa en fets, i el cas és que no hi ha evidència que corrobori la relació entre salari mínim i atur.
Prenguem el cas dels països membres de l’OCDE, una associació que agrupa un total de 34 països avançats, 25 dels quals tenen establert un salari mínim. Si correlacionem el nivell d’atur de cada un d’aquests 25 països amb el nivell del seu salari mínim (en termes de poder adquisitiu o en proporció al seu PIB per càpita), veurem que no hi ha relació entre una cosa i l’altra (per als entesos: R2 entre 0,01 i 0,03). Aquest resultat s’obté tant si considerem les dades de l’últim any com si considerem les mitjanes de l’última dècada. És cert que aquests 25 països tenen, en conjunt i en aquest moment, una taxa d’atur una mica superior a la de la resta de països, però això és perquè els 25 inclouen dos països amb un nivell d’atur excepcionalment elevat, Espanya i Grècia. En canvi, si considerem la dècada passada, els 25 han tingut un nivell d’atur lleugerament inferior al de la resta.
D’altra banda, com que des de 2007 els diferents estats dels Estats Units tenen autonomia per fixar un salari mínim propi, i com que alguns han permès que les seves ciutats també ho puguin fer, estem assistint a un enorme experiment sobre l’impacte dels augments del salari mínim en economies concretes sense que ho facin les del voltant. La conclusió ens la sintetitza un estudi recent de la Universitat de Berkeley: “La recerca econòmica a nivell federal, estatal i local sobre els augments del salari mínim de la zona ha trobat poc o gens d’efecte mesurable sobre l’ocupació o les hores treballades”.
La raó d’aquesta paradoxa és que els qui cobren salaris molt baixos són treballadors del sector serveis (amb un pes molt important, als Estats Units, del personal del fast food i de la distribució), i aquests llocs de treball no poden ser desplaçats a la ciutat del costat, i molt menys a l’estranger.
En definitiva, el desprestigi del salari mínim constitueix un de tants enganys que han permès construir una societat tan desigual com la que patim, i no és estrany que la indignació que suscita la desigualtat, que als Estats Units és excepcionalment elevada, estigui fonamentant el retorn del salari mínim en aquell país, on no va ser introduït fins a l’any 1941, quan es va regular que no es podia remunerar el treball per sota de 0,25 $/h. Una persona que treballés tot l’any a aquell salari hauria percebut l’equivalent al 54% del PIB per càpita del moment. Vint-i-set anys després, el valor era 1,6 $/h, l’equivalent al 67% del PIB per càpita. A partir d’aquell moment, i sota l’influx de les doctrines neoliberals, el salari mínim va anar perdent poder adquisitiu, fins a abastar el seu nadir l’any 2007, quan només representava el 21% del PIB del moment. Actualment, a 7,25 $/h, representa el 28% del PIB, però hi ha un vigorós moviment que persegueix fixar-lo en 15 $/h, una xifra que implicaria recuperar el 57% del PIB, i que fins ara ha tingut èxit en ciutats com San Francisco i Seattle. Per donar una referència al lector, alguns països anglosaxons (Austràlia, la Gran Bretanya, Irlanda i Nova Zelanda) tenen salaris mínims equivalents a entre el 46% i el 55% del PIB respectiu.
Mentrestant, a Catalunya patim un salari mínim que equival al 35% del nostre PIB per càpita. Tenint en compte que l’esquerra més irreflexiva ha fet bandera de la renda garantida ciutadana i que els nostres nivells de desigualtat són insuportables, ¿a què esperen els partits sensats per posicionar-se?
