Les revetlles (1925)

Article costumista de Màrius Aguilar i Diana ‘Paradox’ (Huete, Conca, 1883-Montpeller, 1952) publicat a la revista satírica L’Esquella de la Torratxa (26-VI-1925). Testimoni d’un periodista republicà, jovial, sobre les revetlles de fa un segle. Trenta anys després Francesc Vila Rufas, ‘Cesc’ (Barcelona, 1927-2006) publicava a Diario de Barcelona (25-VI-1955) un acudit gràfic basat en les primeres restriccions a fer fogueres a les ciutats la nit de Sant Joan. Uns nens entristits i carregats d’andròmines sorprenen a una mestressa de casa amb la següent explicació: “Venim a tornar tot això: aquest any no ens deixen fer la foguera.”

Madrid ens guanya per mà en les revetlles. "La primera verbena que Dios envía / es la de San Antonio de la Florida". Sant Antoni per a nosaltres no té revetlla. Decidits a complir amb la màxima clàssica de què totes les coses bones són tres, en fem tres de revetlles, perquè si tres són les pasqües i tres els dijous rutilants [l’autor es referia a la dita “Dijous Sant, Corpus Christi i el dia de l’Ascensió”], tres han d'ésser les revetlles. Les tres estan subjectes a un rigorós protocol. La de Sant Joan és la custòdia de les revetlles, plena de coques, d'alfàbrega i de gentada. És la pubilla de les revetlles, i, naturalment, per a ella és l'amor i per a ella el miracle de l'anunciació del promès en el vas d'aigua, i per a ella tota l'aigua purificadora. La revetlla de Sant Joan demostra que si la igualtat humana no és possible, tampoc la de les revetlles. Per a la de Sant Joan han estat tots els himnes, totes les cançons i tots els sonets sentimentals. Cada any, sense concurs, jurat ni premis es celebren a Catalunya els Jocs Florals de Sant Joan. Com abans, per tot Catalunya, s'encenien, com grans torxes nupcials, les fogueres, i eren uns altres focs ignis oferts a la nit sagrada. Tan ben muntat tenim el servei de revetlles, que la de Sant Pere ja no té perfum d'alfàbrega, però encara té coques, no s'encenen arreu fogueres, però encara per alguna cantonada es balancegen algunes flamarades. Ja no se'n parla de la nit de l'amor, però encara resten petons. Ja la mar no rep la visita de la gentada, però encara van a enfonsar-se en les aigües alguns tritons i algunes sirenes nocturnes. I quan arriba Sant Jaume, ja ni coques resten, ni fogueres ni herbes oloroses, ni cançons ni sonets. Com que és precís encendre alguna cosa perquè sinó no seria revetlla, s'encenen coets, i de tota la temporada de revetlles, no resten més que les ratlles lluminoses dels coets perforant la nit, semblant que són les ànimes de les revetlles anant-se'n al cel. Tres revetlles ja estan be. Són les tres gràcies, obrint l'estiu. Després dels sants amb les seves revetlles, arriben les verges amb les seves festes majors. I passa l'estiu, sota aquesta arcada recreativa, plena de perfums i de coloraines, de revetlles i de festes majors.