La revolució invisible
Conflicte, violència, autoritarisme, conservadorisme... L’imaginari sobre el món àrab i musulmà està farcit de connotacions negatives, amb una fixació malaltissa en la religió com a clau d’interpretació de tot el que hi succeeix. Per això rarament ningú es fixa en els espais de participació, en les dinàmiques de canvi social, en les dissidències artístiques i culturals que s’han desenvolupat sobretot arran de les Primaveres Àrabs. Més enllà de l’immobilisme polític existeixen tipus d’expressió i d’activisme menys dependents de les metròpolis occidentals i més basats en experiències locals.
En cartell al Sónar, súmmum de l’avantguarda, l’artista kuwaitiana Monira Al Qadiri i el músic libanès Raed Yassin han fet una proposta artística que hibrida cànons culturals i trasllada els referents locals mitjançant els llenguatges visuals i musicals més transgressors. De fet, el hip-hop, el rap, els ritmes afropop, l’art urbà, els mahraganat egipcis –una mena de raves de música electrònica anomenada electroshaabi (electropopular) que el règim ha intentat prohibir–, la música popular fusionada amb rock, pop, indie o altres estils globalitzats, utilitzen nous llenguatges i transmeten missatges crítics i provocadors. El shamstep de Palestina mescla el dabke (que recorda una sardana) i l’electrònica amb lletres profundament polítiques.
Les dones són a l’epicentre d’aquesta revolució. Raperes com Koast, Khtek i Psychoqueen desafien l’statu quo patriarcal. El #MeToo ha tingut un fort ressò en el món arabomusulmà i l’activisme en favor de la igualtat i contra la violència sexual va donant els seus fruits. Fa deu anys les víctimes de violència sexuals eren també víctimes de l’escarni social. Avui, cada cop més, aquest escarni s’adreça a l’agressor, cada cop hi ha més condemnes i cada cop hi ha menys tolerància social de la violència contra les dones. Els moviments són ara més interseccionals: feminisme, antiracisme i tot tipus d’activisme configuren moviments socials que han aconseguit desafiar les estructures polítiques i morals. A Turquia, el ball Zenne, en què destaca la dissonància entre una feminitat performada i el cos masculí de l’intèrpret, cavalca les contradiccions de la societat turca respecte als seus col·lectius LGTBIQ+, com ho fa la incipient escena drag de Beirut. Aquesta sí que és una veritable revolució sexual, juntament amb l’emergència de noves masculinitats, el “nou home àrab” que trenca amb els supòsits del patriarcat, la patrilinealitat, la patrilocalitat i la poligínia.
És la revolució invisible, que de mica en mica passa dels marges socials, de la clandestinitat, a la visibilitat, que sotraga els ancoratges de les societats encotillades entre l’autoritarisme i la repressió moral. Són joves, són artistes, són dissidents i són imparables. No cal donar-los lliçons d’igualtat, cal reconèixer-ne el mèrit, el coratge i la legitimitat. Canviaria el nostre imaginari orientalista. Cal passar de la lògica de la superioritat a la lògica de compartir causes i lluites, d’identificar-nos en un mirall –pensem en el dret a l'avortament als EUA– no tan allunyat com ens pensem.
