Risto Mejide: El 'borde' que cau bé

S'amaga rere un personatge amagat rere unes ulleres. Seu tirat enrere, una cama damunt l'altra i la mà davant la boca.

És uns ulls vius que, travessant el dégradé dels vidres fumats, es claven, escrutadorament, en una presa jove i inexperta, i amb una intel·ligència sense pietat es disposa a devorar-la dient-li la veritat.

El seu èxit beu del plaer morbós de la humiliació pública, però potser l'expliquen millor els excessos de la pedagogia progre, que per no frustrar no posa notes. Esclar que és difícil, si no cínic, instar a la cultura de l'esforç flirtejant amb la teleporqueria.

Deixeble pijo de Don Cicuta, és l'amargat que amarga refregant pels morros misèries personals. Fingeix l'aire retret d'un superdotat que se sent desplaçat entre la xusma, però quan relaxa el posat d'inquisidor en un somriure, revela l'home tendre sota la closca del dur.

És un borde que cau bé perquè té alguna cosa d'aquell professor que el primer dia de classe feia por i amb el temps aprecies més que els altres.

En les coses que diu, quan en treus la desmesura que només busca fer pujar l'audiència, hi ha molta veritat entre la mala bava.

I és que la veritat, dita breument, rarament és amable. Potser per això la publicitat, on el temps és or, explica mentides.

No és estrany, doncs, que qui s'hi dedica professionalment vulgui equilibrar-se caient en l'altre extrem.