'Fanzone', fan pena
Durant anys, des del món estrímer s’ha insistit que la televisió era un mitjà en declivi, mentre que plataformes digitals com Twitch representaven el futur inevitable de l’audiovisual. Aquest relat, però, entra en contradicció amb un fet evident: quan influencers, youtubers i estrímers reben una oferta per fer televisió convencional, l’accepten de bona gana, perquè no ha deixat de ser mai un espai de consagració pública més potent que qualsevol plataforma. Però l’adaptació a un nou llenguatge no és tan fàcil. La televisió és implacable a l’hora d’evidenciar les mancances i fragilitats comunicatives d’aquestes figures. L’habilitat davant la càmera des de casa teva no garanteix, en cap cas, la solvència per dinamitzar l’engranatge, més complex, d’un programa de televisió.
Un exemple clar el vam veure dijous a la nit amb el Fanzone de Gerard Romero, líder de Jijantes FC i un dels promotors de la Kings League. Estrenava el seu programa per sucar pa amb el Barça i va fer figa. La televisió tradicional és difícil que sostingui la improvisació i l’autoreferencialitat pròpia de l'estríming. Per aquest motiu, el Fanzone semblava la versió evolucionada d’un animador de creuers, amb DJ inclòs, on es demana que el públic aplaudeixi cada dos per tres, aixequi els braços, faci una conga o canti cançons mentre pica de mans. La presència del tarotista rematava l’esperpent. Als assistents, barcelonistes entregats, els van tractar com si fossin criatures, fent-los respondre a crits a les preguntes que els feia el presentador des de l’escenari. Tot plegat provocava estupefacció. Fanzone és la versió futbolera del Bestial. El xou de la buidor amb una acceleració i una eufòria prefabricades que resulten alienants en un canal generalista. Fanzone és, com a molt, per a l’Esport3. Un espai per a culers predisposats a aquesta mena d’espectacle. Les dades d’audiència del primer dia van ser discretes, i això que es van evitar totes les pauses de publicitat. El programa es va enllaçar, directament, amb un Polònia que havia obtingut molt bons resultats i que Romero no va poder retenir.
La virtut de Fanzone és l’ambició de fer-lo en directe. Però l’obsessió pel ritme precaritza els continguts i fa patir. La informalitat a què aspira necessita un bagatge, una preparació i uns recursos que no tenen. Els anomenats “corresponsals” (que suposem que eren simples enviats especials a l’Aràbia Saudita) feien el que podien enmig dels problemes de so. Les entrevistes de plató a la portera Cata Coll i l’actriu Diana Gómez no van lluir gens a causa d’unes preguntes superficials més destinades a superar l’expedient del primer dia que a l’exigència professional. Les Can Putades només van accentuar la insubstancialitat d’un programa que es desinflava a mesura que avançava. Al mateix Romero semblava que l’estrena se li acabava fent llarga.
Les genuflexions de TV3 amb el món estrímer són desconcertants. Es pensen que hi trobaran un miracle i, davant d’aquests experiments anomenats “distesos”, l’únic que es fa evident és l’amateurització i la precarització de la televisió. I més que divertir, fa pena.
