Roda el món i torna al Born

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsUn gran amic meu, en Salvador Maristany, del Masnou, va ésser enviat per la Transatlàntica -ell era capità de barco- a fer un estudi de les nostres possibilitats de comerç amb l’Orient. Marxà de cara a Llevant i tornà de cara a Ponent. Dos anys fora i rebent arreu gentileses mentre donava la volta al món. En arribar al Masnou, amb una tartana, els del seu poble el van prendre per frare, el van apallissar. Portava barba, era calvo i érem al famós juliol del 1909. A mi m’ha passat el mateix en temps de pau. Vaig afaitat, tinc el cabell gris i m’han pres per monàrquic i mal català. [...] I ara anem a veure per què. Vaig venir a Barcelona per feina -i quina feina!- (acabava de publicar el tercer volum de la Història del Món) i un minyó periodista m’atrapà de bon matí i em féu una fotografia que ni que sortís d’una casa d’orats. Després em va demanar: “I, què en diuen als Estats Units de Catalunya?” Jo, posant-me la mà al pit, vaig haver de dir que no en deien bé ni mal. Després em va preguntar del rei i dels intel·lectuals. Què volíeu que digués? Vaig fer mal fet de contestar-li? Jo crec que no, i menys dient el que pensava. Fa temps que ho vinc dient als intel·lectuals de l’Amèrica Llatina, perquè els tinc més prop: “No és hora de pensar el que farem abans de les dictadures, el que hauria de preocupar tant a Espanya, com a Xile, com al Perú, com a Veneçuela, com a Cuba, és el que ha de venir quan se’n vagin els dictadors”. Amb aquest esperit ja em vaig revoltar a Madrid, de passada cap a Barcelona. No veia ningú que hagués pensat res millor que la Constitució de l’any 1876. I han tingut quasi set anys per pensar-s’hi! [...] A Barcelona, el mateix. Es parlava de república o monarquia, es treballava per unes eleccions amb la Constitució del 76. Ningú comprenia que el nostre Parlament va ésser copiat del francès, que era una imitació de l’americà, inspirat en les idees neoclàssiques de Jefferson i Hamilton. Una cosa que és vella només que dos-cents anys, com qui no diu res! El nostre Congrés de Madrid amb columnes greco-romanes i lleons de la guerra d’Àfrica, era una representació ben clara d’allò que havíem de trobar a dins i que ningú s’ha empescat encara res millor! [...] Viatjant per Catalunya, veient els nostres pagesos treballant pels camps, quasi em dolia que no fóssim als temps quan aquells homes i dones eren carques o republicans. Almenys aleshores pensaven quelcom més que en el preu de les collites. És per aquesta gran foguerada de Catalunya, abrandada d’idees noves, que somnio, i tot el que em digueu de progressos materials no em farà ni fred ni calor. [...]