Al nivell de reconeixement mundial que acaba d’obtenir Rosalía no s’hi arriba si no és amb un gran talent, amor per l’ofici i moltes hores de feina. Després d’uns èxits que hauria pogut allargassar, Rosalía ha arriscat, ha portat el pop a nous límits i ha aconseguit el 10 de la crítica i el públic.
A mi tampoc m’agrada el reggaeton, amb aquell fraseig de dropo acabat de llevar a les quatre de la tarda, i amb el flamenc em passa el mateix que explicava el Toni Soler a la contra d’ahir. Vull dir que Rosalía no ha fet fins ara el tipus de música que escolto, però no cal ser-ne un fan per percebre la intel·ligència d’algú que és capaç de fer-se càrrec de l’estat d’ànim del món i proposar-li una sortida contemplativa, d’acord amb la seva idea que els bons artistes no són els que et donen el que vols, sinó el que necessites.
En una entrevista al The New York Times, Rosalía explicava que entre les seves lectures hi havia hagut una biografia de Simone Weil. Justament, Edicions 62 acaba de publicar la traducció al català del llibre del filòsof coreà Byung-Chul Han, titulat Sobre Déu, pensar amb Simone Weil, on apareixen pensaments del tipus “L’atenció avui està tan esmussada que li falta verticalitat. La nostra atenció es perd, absorta en el consum d’estímuls [...]. El nostre present és pobre en genialitat creativa a causa de la manca d’atenció”. Rosalía viu amb atenció.
Si amb Lux estem davant d’un contradictori mindfulness musical perquè actuï d’analgèsic (i de supervendes), i s’ha limitat a fagocitar àrees de la música i el pensament que no són habituals al sector, el temps ho dirà. Però la intel·ligència que ha desplegat fa pensar que no, i que ja és a la categoria de catalana universal.
