Quan en un context polític algú rep una crítica basada en suposats rumors, existeixen dues possibles reaccions. La primera consisteix a defensar-se d'una manera argumentalment lícita, és a dir, aportant proves que la neutralitzin. La segona, en canvi, passa per qüestionar o negar l'acusació i prou. Un cas real i força recent: algú va afirmar que un polític havia fet constar al currículum un títol acadèmic que en realitat era falsificat, i gràcies a això va accedir a una posició professional que no li pertocava. La resposta més clara i honesta semblava òbvia: aportar l'esmentat document, o bé admetre que no existia. La resta d'accions per desmentir el que algú altre ha dit –inclòs, en aquest cas, un suposat intent de suïcidi– no tenen cap valor, per molt espectaculars o fins i tot dramàtiques que siguin. Hi ha una altra vella manera de neutralitzar les crítiques: fent ús de fal·làcies, siguin primàries i previsibles o bé més sofisticades. Una de les més habituals és l'infantil tu quoque (en llatí, "tu també"): "Nosaltres som corruptes? I vostès què, eh? Que no se'n recorden, del cas tal i tal..." Una altra de molt vista és l'acusació ad hominem, és a dir, que no té en compte el contingut de la crítica sinó que s'abraona contra qui l'ha feta efectiva, i d'aquesta manera creu esquivar-la. La llista seria molt llarga i belluga segons les tendències. Per exemple, durant anys va estar de moda el que es coneix irònicament com a reductio ad hitlerum (l'expressió la va encunyar Leo Strauss, per cert). Consisteix a criticar un fet simplement perquè Hitler el va defensar o practicar. “Hitler era vegetarià, abstemi i no fumador; per tant...”
En els últims temps s'ha normalitzat defensar-se de les crítiques ubicant-les de manera arbitrària i selectiva en l'esfera dels rumors maliciosos, de les fake news, de la desinformació, etc. Els comentaris que ens semblen favorables, en canvi, sempre provenen de fonts rigoroses i honestes. Doncs que bé, oi? En el cas de determinades qüestions considerades sensibles, aquesta actitud pot arribar a extrems que freguen la comicitat. Hi ha alguns programes de TVE o de La Sexta on qualsevol comentari referit al govern de Pedro Sánchez s'analitza des d'aquesta clau. Es generen així rumors sobre els rumors: els bons provenen del periodisme de veritat, de gent com cal, mentre que els dolents sempre són fruit –sempre, sempre– de "los bulos de la extrema derecha". Aquesta dinàmica s'ha estandarditzat fins al punt de condicionar l'escaleta de certs programes, intervencions dels tertulians incloses. Amb el seu permís, a aquesta fal·làcia informativa l'anomenaré argumentum carrarensis, en honor a la gran Raffaella Carrà (1943-2021) i al seu èxit del 1974 Rumore. Els més vells de la colla segur que se'n recorden: "Rumore, rumore. / Non mi sento sicura, sicura, sicura mai..." Desmentir només rumors triadets, de conveniència, en pot generar de nous? I tant. Quan algú desmenteix un rumor, sovint ho fa aportant –més ben dit, colant– la versió alternativa dels fets que li va millor. Perquè no es pensin que estem parlant d'abstraccions, voldria evocar un debat sorgit arran dels fets gravíssims de Torre Pacheco. En aquest cas, la majoria de "los bulos de la extrema derecha" eren ben tòxics: en van expandir a dojo, i amb ganes de fer mal. No tot eren rumors ni fake news, però. Recordo almenys dos debats molt pujats de to, un en un context espanyol i l'altre català, on es discutia acaloradament la composició demogràfica de la població reclusa en relació a la població en general. Uns pretenien inculpar un col·lectiu a còpia de generalitzacions abusives, mentre que altres els volien exculpar fent ús de l'argumentum carrarensis. En el cas de Catalunya, tanmateix, les dades numèriques aportades per l'Idescat, expressades en freqüències absolutes i sense fer jocs de mans percentuals, són les que són. Entenc que per a alguns resultin extremament incòmodes, però per desgràcia no n'hi ha d'altres.
La secció Població penitenciària per nacionalitat i àrees geogràfiques de procedència del web de l'Idescat s'ha de contextualitzar correctament i, per damunt de tot, no s'ha d'emprar com una arma llancívola per fer afirmacions malicioses que de vegades només són mostres de racisme encobert. Però tampoc s'ha d'ocultar púdicament per provar d'apuntalar la fal·làcia de l'argumentum carrarensis. Això no només no serveix de res, sinó que al final té un efecte contraproduent. Els rumors i les notícies falses s'han de combatre amb proves i notícies vertaderes, no amb periodisme ideològic guai.
