Sí, avui és l’últim dia de gener. Sembla que era ahir que va començar. Com cada any, vaig escoltar el concert de la Filharmònica de Viena en aquella sala daurada, plena de flors i japonesos. És un concert festiu, valsos, polques, coses d’aquestes que formen part de la història de la ciutat. Aquest any, el director era més aviat jove i simpàtic, i dirigia amb cara de felicitat. No en recordo el nom, ja m’ho perdonaran. M’agrada escoltar el concert amb bata i babutxes i una bona tassa de cafè calentó a la mà. Fa tants anys que ho faig que se m’ha convertit en un ritual i no podria començar l’any sense aquest concert. Hi ha dues peces obligades: Al bell Danubi blau, de Johann Strauss fill, i la Marxa Radetzky, del seu pare. De fet, tota la platea l’espera per poder picar de mans seguint-ne el ritme. Sembla que els afortunats que hi assisteixen només ho facin per aquest moment… Començar l’any així, per força, ha de donar sort. Però un any és tan llarg que poden passar moltes coses. Mentre dura el concert d’aquella orquestra que funciona com un rellotge de precisió —que precisament patrocina la marca Rolex— mai no penso que l’any és llarg ni en res d’allò que hi pot passar.
Però vivim en un món fràgil, governat per psicòpates, i estem sempre a la vora de l’abisme.
Han passat els Reis, amb els seus regals una mica estranys: or, encens i mirra. Suposo que l’or va servir a Josep per muntar la fusteria de Natzaret, però què en van fer de l’encens? Què, de la mirra? Algú sap per a què serveix la mirra? Bé, deixem-ho estar. Després, el dia es va allargant, floreixen les mimoses i arriba el dia vint-i-dos, Sant Vicenç, que el sol toca pels torrents, com deia sempre la meva àvia. Tal dia, ja fa vuitanta-quatre anys, diuen que vaig néixer. Ho diuen, i si ho diuen és que deu ser així. No em recordo de res. No tenien cap necessitat d’inventar-ho. Quan vaig néixer, Hitler encara guanyava la Segona Guerra Mundial i es divertia bombardejant Londres. Els dictadors, els tirans, sempre es diverteixen matant gent, amb foc i explosions. Ara Putin fa el mateix amb Ucraïna, Netanyahu amb Gaza, i Trump encara no ho fa, però em sembla que se’n mor de ganes de fer-ho sobre Groenlàndia. De moment, mata immigrants, o qualsevol que ho sembli, pels carrers de Minneapolis.
El cas és que, amb totes aquestes coses, ha anat passant el gener. El temps ha volgut deixar la seva petja blanca sobre el nostre país abandonat, els trens descarrilen, es tallen les carreteres i anem de borrasca en borrasca. Els embassaments estan plens a vessar i d’aquella sequera que fa tan poc ens afligia ara ningú no se’n recorda. Què passarà al febrer, què passarà demà?
Demà començarà el mes més curt de l’any, cosa que vol dir que hi haurà menys temps per a les desgràcies.
El nostre president, el Molt Honorable Salvador Illa, sembla haver-se volgut solidaritzar amb la immobilitat del país quedant-se ell mateix immòbil una temporadeta. Però mentrestant, els seus consellers i assessors continuen la feina aparentment amagada de descatalanització del país (perdó, del territori). I no em refereixo només a la llengua, sinó a l’empobriment general. Els plans d’estudis es van reduint en el més important, les assignatures de ciències van desapareixent dels programes. Per què? Si per ser un país (perdó, territori) destinat a la cuina i a ser cambrers ja n’hi ha prou. Si per ser un territori destinat al turisme n’hi ha de sobres. I amb això, la gent ben formada, preparada amb els nostres impostos, ha de marxar a treballar als països on els paguen millor. Sembla que són desenes de milers de catalans que treballen en països estrangers.
Floriran totes les mimoses, floriran els ametllers, la terra seguirà el seu curs, cada vegada més difícil. I els pagesos, que dia a dia ens han alimentat i han anat construint el nostre paisatge, cada vegada ho tindran més pelut. Molts plegaran. La terra es tornarà erma i haurem d’alimentar-nos exclusivament amb cereals i fruites exòtics i amb carn de bestiar que haurà pasturat en prades llunyanes. És la globalització, diuen.
Catalunya esperarà l’estiu, les onades de turistes que s’estiraran a la sorra de les platges que hi quedin; els oferirem plats creatius i de fusió, els serviran nois i noies ben plantats i amb títols universitaris, que els parlaran en un anglès d’estar per casa o en un espanyol amb accent de qualsevol dels països que ens enviaran vaixells carregats amb contenidors plens de coses estranyes. Serem un territori molt feliç…
