Salvar la democràcia cada dia
Amargament confesso que he vist vides estroncades pel fanatisme, per la cobdícia criminal, per la defensa violenta de dogmes que havien estat desconstruïts, per accidents que no eren accidents sinó la conseqüència de temeritats, per la solitud o per la pobresa, per catàstrofes climàtiques. La mala política té conseqüències, i no són bones.
Aquests dies les alegries són intenses i les absències de persones perdudes es fan més presents. Conviure pacíficament, prosperar col·lectivament i valorar tot el potencial creatiu de cada conciutadà seria el meu desig de Nadal si aquesta fos una secció de targetes de bones intencions.
Però no ha estat un any fàcil. No hi ha anys fàcils per a aquells a qui ens dolen els mals de la Humanitat. Ja fa temps que els que creiem que la política, la bona política, és l’única sortida als atzucacs socials ens preocupa que l’emoció de la dialèctica intel·lectual hagi estat substituïda per l’insult, i que es deteriori així la funció pedagògica que ha de tenir, necessàriament, l’àgora pública. I mica en mica, esperant que la pròxima setmana o la pròxima campanya siguin millors, observem que algunes democràcies trastocades pels populismes mostren signes de patologies destructives, amb líders escollits democràticament que han trencat el primer dels valors universals: la veritat.
I el problema no sempre és el desgast del sistema constitucional de torn. En la majoria de democràcies parlamentàries del món anomenat avançat, l’estructura constitucional podria funcionar si el respecte a les institucions fos lleial i sincer.
És d’això que m’agradaria parlar-vos. El lent i progressiu debilitament de les institucions essencials (premsa, justícia, institucions polítiques...) potser porta a un combat de boxa, però no a la solució dels greus problemes de desigualtats, guerres i violacions dels drets humans, començant pel més bàsic: saber-se i comportar-se com a iguals.
Els tribunals de justícia, sí, són objecte de crítica, i existeixen propostes perquè es converteixin en institucions més exemplars i més arrelades. Però s’han de respectar quan ens donen la raó i quan ens la deneguen. Pretendre que les instàncies polítiques ja no resolguin definitivament cap desencontre i que tot sigui decidit per un tribunal porta ineludiblement a voler que els que dirimeixen els desencontres es converteixin en peces de part, cosa que altera greument la bàsica concepció de la justícia.
Si hem fet del TEDH una instància barrocament glossada, també li hem de prestar atenció quan no ens dona la raó. Aquesta és la manera de conservar la seva existència. Per extensió i amb totes les objeccions que calguin, això també val per a la resta de l’estructura judicial.
Cal que hi hagi una immensa majoria, sempre superior al 80% dels diputats de les cambres parlamentàries, que respecti la pròpia institució i les meses que ordenen els debats, tinguin la composició que tinguin. El que està passant actualment quan s’incita a no respectar ni normes ni autoritats parlamentàries si no són “dels nostres” és una demostració d’antidemocràcia.
Als poders executius, als governs, se'ls ha d'exigir exemplaritat quan tenen polítiques de progrés i quan les tenen reaccionàries i restrictives en els serveis que presten. Evidentment, cal que cada opció s’expliqui, però no són il·legítims els governs que surten de la voluntat popular, encara que estiguem disposats a combatre’ls en el debat públic i a intentar aconseguir altres majories en les eleccions següents.
L’anomenada polarització està introduint la perillosa idea que només són democràtics i per tant legítims els governs que defensen les propostes que a nosaltres ens agraden. Combatre les posicions de dretes és una cosa que he fet tota la vida, però no he considerat il·legítims els governs als quals les urnes els han donat el poder per desfer el que jo considerava progrés.
Cosa diferent són els governs populistes, els que es basen en la mentida i l’engany i venen solucions fàcils, i que volen accedir al control de les institucions per rebentar la seva raó de ser, perquè busquen l’antipolítica i el caos. Els que no creuen en un poder descentralitzat però cada vegada tenen més poder en els governs descentralitzats. Els que neguen valors universals com que no hi ha races, religions i sexes superiors a d’altres, i que en el moment precís d’afirmar-ho es col·loquen fora del marc convivencial de la democràcia com a tal i de les seves normes fonamentals.
La convivència democràtica és la conseqüència de voluntats i projectes col·lectius que, al seu torn, són fuit de grans exercicis de responsabilitat. La manca de respecte i lleialtat a totes les institucions que configuren un règim democràtic és un perill proper, no una ficció llunyana.
Lamentablement, el Partit Popular hauria de formar part del 80% de defensa lleial de les institucions, i s’ha deixat arrossegar per un partit que fa temps que es va situar fora de l’estructura constitucional. Ho veiem en incidents petits com un alcalde que menteix al jutjat perquè li permetin una desocupació. Ho veiem quan les eleccions regionals ja no són per complir els programes promesos, sinó per encadenar campanyes electorals en què un líder afeblit busca escenaris des d’on no el puguin replicar. Ho veiem quan la demoscòpia s’imposa sobre els difícils objectius de dotar de sostre els que no en tenen.
Una societat democràtica ha de veure en els seus dirigents alguns objectius compartits.