Samfaina populista amb Habermas de fons
El ball trumpista de Laporta celebrant la victòria, i el rictus de Víctor Font fent veure que assumeix la derrota, ens recorda que el món del futbol d'alta competició està fet de personatges que no saben ni guanyar ni perdre. Ja que esmentem el trumpisme, la foto de fa uns dies de Leo Messi somrient al costat de Donald Trump diu tot el que cal dir sobre els valors que se suposa que transmet el futbol. La dreta catalana més trol es fa la il·lusió que ha guanyat alguna cosa i prorromp en càntics de taverna, perquè la seva debilitat sols li permet projectar els complexos damunt la gespa d'un estadi.
La dreta espanyola –que també és tavernària, i a més, cavernària i casernària– a Castella i Lleó ha guanyat les eleccions autonòmiques, però la victòria en aquest cas li ha dut també un cert fred de peus. És possible que Vox hagi arribat al seu sostre? És irreversible el declivi de Feijóo? S'ha acabat l'embranzida? ¿Poden continuar fins al 2027 mantenint la fi del sanchisme com a únic reclam electoral, sense programa ni propostes? Estan de veres acabats Sánchez i el sanchisme? Són preguntes inquietants per a la dreta ultranacionalista espanyola, amb respostes no necessàriament còmodes. Al PP sí que se li confirma, en qualsevol cas, allò que ja sabia abans de començar aquest cicle d'eleccions autonòmiques, que li està sortint més abonyegat del que es pensaven: que el partit suposadament més important del sistema polític espanyol no pot prendre cap decisió important sense comptar amb el vistiplau d'un altre partit (presidencialista, vertical, personalista) d'extrema dreta que va sorgir, a més, com una escissió seva.
Als Oscars ha guanyat Una batalla tras otra, una pel·lícula amb mirada socialdemòcrata que fa una caricatura prou inconsistent i aigualida de l'extrema dreta i dels grups d'acció directa de l'extrema esquerra, a partir d'una novel·la del sempre verbós Thomas Pynchon. És una obra menor dins la filmografia de Paul Thomas Anderson, un cineasta quasi sempre excel·lent, però sempre molt millor que les inflades Sinners (que és Obert fins a la matinada amb ínfules de discurs antiracista) i Hamnet (un d'aquests dramots que burxen barroerament el llagrimal de l'espectador per fer-li caure la llagrimeta). Els Oscars d'interpretació (Jessie Buckley, Michael B. Jordan, Sean Penn) ens recorden que vivim temps de sobreactuacions i escarafalls.
Va morir fa uns dies Jürgen Habermas, gran pensador de la democràcia a qui, d'entrada, hem d'agrair que no sortís als papers d'Epstein. El llegat filosòfic de Habermas és enorme i, en els nostres dies, té un caràcter urgent: el refús del cinisme, de la impostura, de l'abús de poder i de la raó de la força. Enfront de tot això, i de la tirada de l'esfera pública (un concepte que ell va introduir) cap al grotesc i la foscor, Habermas proposa les idees de la Il·lustració i l'ideal de la llibertat individual i social com a puntals ètics damunt dels quals construir una democràcia deliberativa. Pot no semblar-ho, però això respon als fets comentats més amunt.