'Sapore di sale'

Mira que n’hem arribat a sentir, de cançons, però n’hi ha algunes que viatgen amb nosaltres tota la vida, enganxades a la nostra memòria per raons gairebé inconscients, que tenen més a veure amb els accidents de la nostra biografia que amb els gustos musicals passats o presents.

Per això, quan he llegit que havia mort Gino Paoli, per un moment he sentit que s’havia mort algú molt pròxim, conegut des de sempre, i he tornat a una vella història familiar. Es veu que amb un parell o tres d’anys anava pel passadís de casa interpretant Sapore di sale, sapore di mare, que sens dubte devia haver sentit unes quantes vegades a la ràdio, però convenientment adaptada al meu ordenament cognitiu infantil: "Sapore di mare, sapore di pare..." El fet no hauria passat de llegenda urbana d’aquestes que s’expliquen a les sobretaules de Nadal, si no fos que es veu que els va fer tanta gràcia que em dediqués a la cançó italiana sense aixecar un pam de terra que em van gravar amb un d’aquells magnetòfons de bobina, de manera que, anys després, vaig poder sentir-me versionant l’èxit de Paoli del 1963.

Allà on es trobin la música i la sociologia, algú podrà resumir Sapore di sale parlant de les cançons de l’estiu, dels amors de temporada que va proporcionar-nos el turisme de masses, dels festivals de la cançó i de la força de la música de la ràdio. Jo em quedo amb la genialitat de saber crear una història amb una mica de música i una mica de lletra que parla d’una parella, de la sal, de la pell i dels llavis, sota el sol, és a dir, de qualsevol de nosaltres a la platja. Quina sort que un dels meus primers records musicals estigui lligat a una cançó italiana tan càlida, tan elegant, tan sensual.