Sarah Bernhardt. Una devoció (1923)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article –traducció pròpia– de Maria Luz Morales (la Corunya, 1898 - Barcelona, 1980), crítica de teatre i cinema, publicat a 'La Vanguardia' (7-IV-1923) en la mort de Sarah Bernhardt (París, 1844-1923), esdevinguda ara ha fet cent anys. Durant l’estada de l’actriu a Barcelona, els pastissers de la ciutat crearen en honor seu la sara: pa de pessic farcit de crema de mantega i recobert amb làmines d’ametlles torrades.

Quan jo era petita els meus germans grans em feien enrabiar dient-me Sarah Bernhardt. Es burlaven del meu desmesurat amor al teatre, de la meva afició a fingir davant el mirall –disfressada amb els obligats tovallola i coixí que la meva imaginació infantil convertien en mantell i corona principescos– actituds majestuoses, rampells romàntics i frases pomposes. Es burlaven, sobretot, de la meva cega, incondicional i ingènua devoció per la insigne tràgica francesa a qui només coneixia d’oïda... i a la qual no vaig veure mai. Passats els anys, ja arribada l’adolescència, abandonats els candorosos recursos teatrals del coixí i la tovallola, i bandejada per absurda la imitació absolutament capritxosa de les per a mi mai vistes actituds de l’actriu, davant el mirall, aquesta admiració llunyana i fervorosa s’anà definint, encaminant-se com un pelegrinatge ideal en què jo acompanyava la meva heroïna en els seus fantàstics viatges, assistia a les estrenes, escoltava els aplaudiments, gaudia amb els triomfs, vivia, en fi, des del meu racó provincià en la distància i per la força de la devoció i del desig, alguna cosa de l’agitada, quasi quimèrica, vida del meu personatge sempre inquiet. [...] Aquesta il·lusió es va alimentar durant temps de gasetilles, retalls periodístics, telegrames, crítiques teatrals d’anys anteriors, i retrats arrencats de revistes il·lustrades que queien a les meves mans. [...] Sense adonar-me’n l’estrella de Sarah declinava. Però en el meu cor va quedar com relíquia de l’apassionada devoció juvenil el record somiat de la veu mai escoltada, la visió mai vista de l’actitud, del gest... També com relíquia gloriosa del teatre de França va passar Sarah Bernhardt per la nostra ciutat fa dos anys. L’evocació del seu nom va desvetllar en mi tota la vella i intacta devoció adormida. Vaig córrer cap al teatre a comprar entrades. Al vespre vaig anar a l’hotel on s’allotjava la gran actriu i vaig deixar al vestíbul unes roses i una bajanada, un vers on sortien Fedra i Berenice. Mes... el lleu somriure murri i correcte del cambrer que custodiava l’àlbum em va entrar a l’ànima. Per primera vegada davant el xoc de la realitat entrevista el meu entusiasme es va refredar. De 1880 a 1890 dataven retrats, gasetilles, el poti-poti periodístic-teatral recollit per mi uns lustres abans en el raconet provincià. Lògicament i fatalment la Sarah que tan a prop era de mi no podia ser altra cosa que una ombra de la llunyana Sarah dels meus somnis. Vaig tenir el valor de la renúncia i amb el gest heroic dels grans moments vaig estripar les entrades. Aquella nit, quan amb més o menys desencís la gent aplaudia i admirava la realitat en l’ombra d’un gest i en l’eco d’una veu, jo només escoltava la veu màgica d’uns altres dies que abocava el seu fil d’or a la meva oïda i al meu cor. Ara la mort de Sarah Bernhardt deixa en mi un buit d’il·lusió, de quimera esvaïda. Perquè per mi la il·lustre tràgica francesa que mai no vaig veure s’ha malmès en flor, intactes la seva veu d’or i el seu gest de fada.