VISCA EL SISTEMA

Deshumanitzar els altres

Tenen dins el cap l'estampa d'un padrí o padrina dèbils de cos i de ment, que poden ser enganyats

A la divuitena sessió del judici de l'1-O el lletrat de l'acusació popular i secretari general de Vox, Javier Ortega Smith, pregunta literalment a un guàrdia civil que compareix com a testimoni: “Se ha referido usted a que había personas mayores. ¿Podría usted decir que eran puestas en primera línea, haciendo de barrera humana?” Aquesta pregunta, i concretament les paraules “eran puestas”, responen a una convicció sostinguda no tan sols pel tal Ortega Smith i pels seus camarades d'ultradreta, sinó també, com hem pogut sentir en multitud d'ocasions, per tot el nacionalisme espanyol polític i mediàtic. I aquesta convicció és que la ciutadania en general, i les persones grans en particular, són objectes que els dirigents d'una causa (en aquest cas, la independentista) poden manipular i dirigir al seu gust i conveniència, i que les poden posar i treure dels llocs com si fossin un biombo. Tenen dins el cap l'estampa d'un padrí o una padrina dèbils de cos i de ment, que ja no són ben bé d'aquest món i que poden ser fàcilment enganyats pel primer desaprensiu que es trobin. Com si parlessin de guardes d'animalets de granja, o de trastos vells. D'això se'n diu deshumanització, i és un recurs que els que odien la llibertat dels altres solen fer servir per referir-se als grups que els interessa denigrar: poden ser els vells, els migrants, les dones violades o agredides, les dones en general, els homosexuals o els catalans. Es parla d'ells com a abstracció, com a grup, com si no fossin persones concretes amb noms i vides concretes, se'ls atribueixen alguns comportaments i atributs desqualificadors, i se'ls presenta com una massa amorfa i mal·leable. A Ortega Smith, per cert, el guàrdia civil que testificava li va rompre l'argument: “Esas personas actuaban por iniciativa propia”. Aquesta resposta també va ser un moment d'iniciativa pròpia en una desfilada de guàrdies civils en què gairebé es poden sentir els apuntadors de la Fiscalia xiuxiuejant les respostes darrere seu, i en què els agents –en nom de la seva seguretat– pateixen un altre tipus de deshumanització, en ser presentats com un número sense rostre i no, com a mínim, pels seus noms.

La deshumanització és un recurs que els que odien la llibertat dels altres solen fer servir per referir-se als grups a qui els interessa denigrar

L'encara cap de l'oposició al Parlament, Inés Arrimadas, va baixar un esglaó més en l'escala de la deshumanització en referir-se així als líders independentistes: “Son muy gallitos aquí, pero delante del Supremo hay que ver cómo se vienen abajo”. De moment no hem vist a ningú esfondrar-se durant el judici, però aquesta no és la qüestió. Les paraules d'Arrimadas van més enllà del que és polític o jurídic i entren dins el que és personal, i visceral: volen dir que sent animadversió per aquestes persones i que la diverteix la situació en què es troben. Segurament per això s'imagina que la volen trepitjar, per fer servir una expressió habitual en ella. Tant la sortida d'Arrimadas com la pregunta d'Ortega Smith també van més enllà de la seva militància en un partit polític o un altre i ens parlen de la seva idea sobre les persones. Sobre la humanitat.

Arrimadas es burla dels presos: "Aquí són molt gallets però s'enfonsen davant dels jutges"

Més continguts de