VISCA EL SISTEMA

L'Estat en el seu laberint (judicial)

Es pot dir que tot va començar amb un fiscal general, el difunt Maza

Tant o més importants que els esdeveniments que puguin produir-se en la política espanyola i catalana a partir de la constitució d’aquest govern al qual la dreta ja ha batejat amb totes les desqualificacions possibles (Frankenstein, bolivarià, separatista, proetarra, etc.), serà l’escrutini a què es veurà sotmesa la justícia espanyola en l’àmbit internacional. No pot ser altrament, atesos els múltiples embolics en què s’han ficat ses senyories de la magistratura i la judicatura en els últims temps, a compte sobretot (però no només) del Procés. O de la febrada patriòtica per reprimir-lo i sufocar-lo, per ser més exactes.

A l’hora de desfer l’embolic és imprescindible la intervenció de tribunals estrangers i europeus que es pronunciïn amb imparcialitat

Es pot dir que tot va començar amb un fiscal general, el difunt Maza, que va obrir el foc amb un escrit d’acusació per rebel·lió, delicte que va ser el fonament de la perquisició de la Fiscalia, de la presó preventiva dels presos polítics i de les dues primeres euroordres del jutge Llarena, i que després el mateix Suprem es va encarregar de tombar, en condemnar els líders de l'1-O per sedició. “Más dura será la caída”, es titulava aquell document de Maza, i sembla que el títol pot acabar sent premonitori, però no en el sentit que s'imaginava el seu autor. La immunitat de Junqueras, les últimes euroordres (per fascicles) primer contra Puigdemont i després contra Comín, Puig i Ponsatí, les diverses irregularitats i arbitrarietats contra els drets dels líders processats al judici del Suprem, entre d’altres qüestions, conformen un conjunt de despropòsits que ara mateix estan arribant a diverses instàncies judicials europees i que d’entrada no fan la impressió de suscitar les adhesions automàtiques que el nacionalisme espanyol no tan sols desitjaria, sinó que trobaria lògiques (“entre estats hi ha d’haver col·laboració”, acostumen a dir, com qui afirma que entre bombers no s’han de trepitjar la manguera).

Que els presos polítics i els exiliats han de ser alliberats és una evidència que cau pel seu propi pes, i que la seva mateixa existència posa en dubte la independència del poder judicial (i, per tant, la qualitat democràtica de l’estat espanyol), és un fet. Per això mateix, a l’hora de desfer l’embolic és imprescindible la intervenció de tribunals estrangers (la justícia britànica, belga o, abans, alemanya, en el cas de Puigdemont) i europeus (TJUE, TEDH) que es pronunciïn amb imparcialitat. La improbable eventualitat d’un indult, i l’encara més improbable d’una amnistia, amb un govern espanyol que en una part no vol fer res en aquest sentit i que en la part que sí que voldria fer-hi alguna cosa té la ultradreta de PP i Vox al davant ( “Puigdemont a prisión” és un eslògan de referència per a bona part de la societat espanyola), és un camí que no porta enlloc.

Que en el pecat trobin la penitència, doncs, i que sigui la grollera manipulació de la justícia (el Consell d’Europa també demana explicacions sobre el CGPJ) la que posi en evidència aquesta democràcia pleníssima que preconitza la vicepresidenta Calvo.

Més continguts de