Itàlia i la lletjor que ens assetja

EscriptorA banda dels acords de govern que es puguin formar, si és que se’n forma cap, els resultats de les eleccions a Itàlia són desoladors. No hi ha l’excusa d’una baixa participació (s’ha superat el 70%), i sí l’evidència d’un electorat fragmentat entre un ventall d’opcions que només es poden adjectivar com a decebedores o alarmants, o totes dues coses alhora, des del punt de vista de la qualitat democràtica. De les opcions que han estat votades no n’hi ha cap que es pugui considerar tranquil·litzadora per a cap demòcrata, ni tan sols el PD (que vol dir Partit Democràtic, justament) de l’ex primer ministre Matteo Renzi, un altre líder arribista tan ambiciós com mediocre, com tants en pul·lulen per l’Europa actual, i que no dubta a deixar-se fotografiar amb un personatge com Albert Rivera, perquè hi veu (i segurament no s’equivoca) un semblant seu i, sobretot, una aposta de futur. Pel que fa a la resta, fins i tot el desvergonyiment infinit i intolerable del caimano Berlusconi empal·lideix davant de les abrasives emanacions d’extrema dreta i/o xenòfobes que expel·leixen els seus companys de coalició (la Lliga Nord i els Germans d’Itàlia) o els guanyadors amargs (perquè no poden formar govern, com li va passar a Cs a Catalunya) del M5S, o Moviment 5 Estrelles. Tots plegats són d’una manera o altra fills de Berlusconi, però el superen en la seva potencial perillositat social. L’extrema dreta marca la pauta, com en molts altres països europeus. Segueixen fent-se dir centredreta o centreesquerra, però estan molt més a prop dels neofeixismes que de la regeneració democràtica que tot sovint prometen. Espanya, no cal dir-ho, també és un magnífic exemple d’aquest panorama, en què la paraula populisme ha acabat perdent el seu sentit perquè, de populistes, ho són tots.

Per què una part cada dia més gran del món occidental més suposadament avançat està així? Entre els múltiples factors que poden servir per explicar-ho, i que se superposen i es retroalimenten mútuament, n’hi ha un que no s’acostuma a citar i que crec que és important, i és la lletjor. El pitjor que es pot fer amb les persones (D.H. Lawrence ho escrivia, em penso que citant algú altre, en relació als miners de Nottingham) és acostumar-les a la lletjor, perquè això les torna dòcils i servils amb la corrupció, els abusos de poder i la por, que són tres dels instruments preferits dels dirigents indesitjables. A Europa hem construït societats envoltades i alimentades de lletjor, que es transmet com a patró de conducta principalment a través dels mitjans de comunicació. Les pèssimes maneres en el tracte entre les persones, l’agressivitat, la cobdícia i el culte al diner, la grolleria en totes les seves manifestacions, el menyspreu pels que es perceben com a diferents o dèbils, l’absència absoluta de curiositat pel món, per la cultura i per la vida mateixa. No és una qüestió d’estudis, sinó de sensibilitat i d’empatia. Vivim un setge de la lletjor, i el tema va molt més enllà d’un article com aquest, però almenys apuntem-lo.