21/04/2020

Ni reconstrucció ni diàleg

3 min

Pablo Casado ha aconseguit que Pedro Sánchez renunciï als nous Pactes de la Moncloa i també a la fórmula que el govern de PSOE i Unides Podem es va empescar per substituir-los: una mesa o taula o moble, que en van dir de reconstrucció. Casado ha fet valer allò que encara hi ha classes, i que ells (el PP, el partit amb més casos de corrupció de la Unió Europea) no es poden asseure en un fòrum amb independentistes catalans i bascos, si no és obligats per l'aritmètica parlamentària. Així doncs, en comptes d'una taula per la reconstrucció hi haurà una comissió parlamentària, que ja se sap que és allò que es convoca quan es vol fer veure que es treballa en un tema sense fer-hi realment res.

Mentrestant, l'altra taula que havia de determinar el rumb de la política espanyola i catalana en els anys propers, la del diàleg, tot just s'havia acabat d'estrenar que ja es troba arraconada amb els trastos vells, aprofitant que la causa de força major ha estat tan oportuna per aparcar tants d'assumptes incòmodes o que no venien de gust. No és una bona notícia, ni una demostració que el diàleg era fals i inútil. Ben al contrari, el fet que s'hi hagi avantposat ràpidament aquesta altra taula (ara ja comissió parlamentària) “de reconstrucció” indica que, posats a ser condicionat, el PSOE s'estima més ser condicionat pel PP que per independentistes, esquerranosos i altres elements no alineats amb el sistema polític del 78.

Succeeix una cosa, i és que el PP actual també hi està, de condicionat: per Vox, principalment, però també per la mateixa línia autoritària i bel·licosa que ha seguit en els darrers anys, i que sota el lideratge (és un dir) de Pablo Casado no ha fet més que accentuar-se. S'ha accentuat tant que cau dins la caricatura, certament, però una caricatura perillosa. Per a la dreta espanyola (això inclou el que queda de Ciutadans, tan poca cosa que darrerament ens descuidem de mencionar-los) qualsevol projecte de “reconstrucció” ja sabem què significa: una competició per veure qui és més nacionalista, a la qual el PSOE és perfectament capaç d'apuntar-se a pesar de saber que és una competició en què té les de perdre (ho vam comprovar de forma ben contundent a la darrera campanya electoral). Això, a Catalunya, sol tenir com a reacció (el catalanisme en totes les seves versions és essencialment reactiu) una altra competició entre els partits independistes per veure qui és més unilateral, o ho fa veure. El resultat és que la dreta extrema i l'extrema dreta acaben marcant el so i el ritme que es ballen. La necessitat d'afrontar les conseqüències de la crisi del coronavirus s'acabarà convertint en el pretext per aprofundir en les postures que ja coneixem, i que ens poden dur a un grapat més d'anys d'immobilisme i les seves derivades: l'autoritarisme, el victimisme i els seus inacabables memorials de greuges. Amb els morts per covid-19 com a nova munició per tirar-se mútuament a la cara. La inestimable premsa patriòtica, aquella que ja blasmava Unamuno, no es descuidarà de fer que la música no s'aturi de sonar.

stats