La gran cantant Maricel Baladre té una reunió que li ha de canviar la vida. Hi ha un locutor de ràdio que li vol oferir una secció sobre revistes del cor amb el seu punt de vist fresc i desenfadat.
La gran cantant Maricel Baladre passa necessitats, i li sembla bé parlar de revistes del cor o de les paneroles que envaeixen Catalunya. El punt de vista desenfadat el posarà fins i tot a una secció patrocinada d'una empresa de funeràries, si cal. Es posa un vestit de flors, llarg i estiuenc, i fent un esforç entra a una perruqueria que no sembla gaire cara, al costat del japonès (caríssim) on han quedat (compta que pagarà ell). És una d'aquestes perruqueries on les treballadores es dediquen, sobretot, a fer massatges a jubilats. Demana que li tenyeixin les arrels, però remarca que té pressa.
La treballadora, mentre passa el pinzell, li diu que també li hauria de tenyir les celles. Ella s'hi avé, i l'altra li pinta dues franges negres al damunt dels ulls. "Ja sortirà, això?", pregunta ella al veure que la treballadora s'ha passat –molt– de la ratlla.
Al cap de vint minuts (poca estona) la fan passar al rentacaps. Com que el receptacle de plàstic està trencat, la treballadora li aconsella que es posi de genolls, amb la cara a l'aixeta, que així ella li farà la part del darrere. Ho fa, amb tan mala fortuna que el taló li estripa una part de la faldilla, que tiba. La treballadora engega l'aigua i, de tan calenta, ella fa un xiscle. Acaba tota molla.
A l'acabar, la treballadora li neteja les celles amb un cotonet, però debades. El negre s'ha quedat a la pell. El color no és el mateix a l'arrel que a les puntes.
Surt d'allà amb els cabells molls i de coloraines, unes celles pintades com si fos Groucho Marx i el vestit moll i estripat. Ploraria, però riu, sospira i entra al restaurant elegant amb un posat que prova que sigui desenfadat i refrescant.
