15/02/2021

Segon estat d’excepció electoral

3 min
Votacions a l'IES Viladomat, a Barcelona.
Disponible en:

Les greus circumstàncies en què s’han celebrat aquestes eleccions fan que els resultats s’hagin de llegir atenent als condicionaments d’excepció que els han determinat. Vull dir que la interpretació del mapa parlamentari resultant no té uns colors tan nets i clars com semblen indicar les meres representacions del nombre de vots i diputats aconseguits per cada partit. Així, i només per començar, no sabem quants vots del milió i mig que s’han perdut respecte del 2017 ho són –positivament– per un clima de menys polarització política i quants els podem atribuir –negativament– a l’impacte de la pandèmia, ni quina variació en escons n’ha resultat d’una cosa i de l’altra. 

Per no saber –i seria una dada rellevant– tampoc no sabem quants votants s’han mobilitzat finalment, i malgrat tots els desenganys, per enfrontar-se al marc de repressió política i d’atemptats a les llibertats bàsiques que es viu a Espanya. I per afegir incertesa en la interpretació dels resultats, es fa difícil discernir què hi ha d’ideologia i de programa, què hi ha d’identificació nacional catalana i espanyola o, en la tercera dimensió amb què ara caldria fer les anàlisis, quant pesa el sobiranisme i l’unionisme en la decisió final del vot. 

En definitiva, som davant d’un resultats marcats per la pandèmia, per les amenaces a la democràcia i pel conflicte nacional obert amb Espanya. I, per bé que la dinàmica política resultant es desenvoluparà legítimament segons el pes obtingut per cada partit, en cap cas hauríem d’oblidar que són resultats que sumen diversos estats d’excepció. Voler fer mapes nítids de l’abstencionisme, de dretes i esquerres o d’independentistes i unionistes, seria ignorar que Catalunya viu un procés políticament convuls que tal com encimbellava Ciutadans el 2017, els ha enfonsat el 2021. Que tal com ha donat la victòria en vots al PSC, també ha fet entrar Vox amb una força inaudita al Parlament. Que, malgrat l’abstenció, s’han duplicat els vots en blanc i nuls en termes absoluts. I que si els partits independentistes han perdut 3 de cada 10 vots obtinguts el 2017, la resta de partits n’han perdut 4 de cada 10. 

Es tracta d’una inestabilitat de fons que seguirà marcant el futur immediat de la política catalana. Ni s’haurà girat full de res com anuncia el PSC, ni vindran temps de governació plàcida mentre no es tingui amnistia i referèndum d’autodeterminació. Òbviament, tampoc no es pacificarà el debat parlamentari. La brutal entrada de Vox ho farà impossible, i és un fet que ha de merèixer una anàlisi freda: quin pes hi té el populisme global, quina és la responsabilitat dels que han encès un patriotisme espanyol reactiu i quin paper hi han jugat les xarxes i els mitjans de comunicació.

És cert, tanmateix, que les eleccions del 14-F també assenyalen amb força algunes estabilitats. Així, no es pot obviar que l’empat entre els tres principals vencedors dibuixa quina és la centralitat política catalana. Si ens limitem a aquestes tres forces, més enllà de la retòrica postelectoral, totes tres estableixen una sòlida majoria de centreesquerra, amb escasses diferències programàtiques en aquest eix. Si no fos per altres interferències, això hauria de garantir la presa de les decisions polítiques necessàries per a la reconstrucció postpandèmia del país. També queda estabilitzada la majoria sobiranista per dos a un entre els tres grans, per la majoria absoluta parlamentària dels 74 escons i pel 51 per cent dels vots. Aquesta contundent triple evidència –més la recuperació del carrer quan les circumstàncies ho permetin– hauria de portar indefectiblement i a mitjà termini a l’amnistia i l’exercici formal del dret a l’autodeterminació. I, posats a buscar estabilitats, tant de bo la irrupció de l’extrema dreta faci veure a tothom que quan es juga amb el foc d’una polarització irresponsable són els piròmans els que en treuen partit.

En definitiva: encara no ha arribat l’hora de conèixer quin serà el mapa d’una Catalunya emancipada.

Salvador Cardús és sociòleg

stats