¿Segur que el problema es diu Sílvia Orriols?

L’extrema dreta creix arreu. A l’Argentina, Milei, de qui es creia que estava en crisi, ha renascut. Les enquestes, gairebé a tots els països, ens indiquen el desplaçament del vot cap a un populisme dretà que, encara que no tingui totes les característiques dels moviments feixistes històrics, hi té moltes coses en comú. Més enllà del fet que les habilitats comunicatives puguin explicar una part del decantament, hi ha unes causes objectives que, encara que no de manera senzilla, també hi estan a l'origen. La desigualtat econòmica, l’exclusió social, la falta d’expectatives, la poca credibilitat de la política institucional, el temor de les classes mitjanes a perdre el seu estatus... L’extrema dreta sap jugar amb les pors, utilitza la immigració com a boc expiatori i promet redempció i retornar a una societat imaginària, tribal, que ja no és possible. Respostes fàcils i falses a problemes socials i econòmics complexos. No es pot negar que tot això passa perquè els partits polítics tradicionals no han sabut ni ser interlocutors de les preocupacions ni respondre als canvis socials. Que aquestes preocupacions s’expressin de formes brutals i desagradables no hauria d’impedir escoltar més la gent. Molts joves ja no senten els valors democràtics com a seus ni creuen que s’hagin de defensar. Aquest moviment de plaques tectòniques de les preferències polítiques no és només ni principalment una cosa que incumbeixi a la dreta, perquè el seu electorat tradicional s'hagi tornat més extrem. Els marcs polítics tradicionals s’han fragmentat i s'acaba engruixint el vot feixistoide des de diverses opcions. Reacció a la humiliació i al desengany: el triomf de la postpolítica.

Arreu, l’agenda la marca l’extrema dreta amb els temes més reaccionaris, i la retòrica antiimmigratòria fa d’engagement. Així, la dreta clàssica entra en el marc mental del populisme totalitari, tot intentant evitar una sagnia continuada de vots o d'intenció de vot. Aquesta és la relació de Vox i el PP. Aquests últims fien ja la seva subsistència al fet que Díaz Ayuso digui el mateix que Abascal. Imposen aquí i allà una retòrica brutal, agonística, empastifadora, que lògicament contribueix encara més a debilitar una cultura democràtica que, abans que res, exigeix respecte a la diversitat i a la pluralitat. Aquest desplaçament cap a la política antisistema té a Catalunya una dimensió pròpia que no fa sinó ampliar la tendència general. A banda de l’espanyolisme ranci de Vox, de l’independentisme ha sorgit la mateixa versió antidemocràtica i feixista, que no supleix l’altra sinó que la complementa. Aliança Catalana no apareix del no-res, és un producte elaborat a l’escalfor de la “dècada prodigiosa” de l’independentisme desfermat que, com diria el pagès, les fotia del cavall estant. Que la frustració portaria a alguns a posicions extrapolítiques i antipolítiques resultava força esperable. Només calia temps i gent amb el desvergonyiment necessari perquè algú parés el sac per recollir la part més rudimentària del moviment cap a perilloses actituds estrambòtiques.

Ara, l’independentisme de Junts es mostra esfereït en veure que la progressió de Sílvia Orriols en les enquestes sembla imparable. Que pot fer un gran resultat a costa seva tot imposant-se, inclús, en l’arc interior, i molt especialment a la Catalunya carlina. De fet, Junts el que fa és anar acostant el seu discurs sobre immigració i temes identitaris al de l’alcaldessa de Ripoll, que sap que el temps juga a favor seu i que és ella qui recollirà el vot del nou discurs de Junts. Fins i tot la dita “ruptura” amb Pedro Sánchez s’ha entès en aquesta clau de tornada al provincianisme. L’error pot resultar monumental. Entrar en el marc mental de l’adversari sol resultar una mala aposta. Es converteix en honorable el discurs de la batllessa de l’extrema dreta catalana i se’l normalitza. Entre original i còpia l’elector sempre se sol decantar pel primer. Això, deixant de banda que incorporar postulats que aposten per la segregació i la divisió del país és una estratègia de moralitat dubtosa. El problema de fons no és el discurs d'Orriols, fet en un català que vol afectar ser antic, i que declama amb entonació d'Els pastorets. La qüestió és que hi ha un electorat, especialment jove, que va ser polititzat a partir del 2010 amb fórmules simplistes, exercicis de voluntarisme pseudoromàntic i discursos d’odi. Encara que els antics líders toquessin retirada i afirmessin que havia estat un joc fallit, alguns votants es van quedar penjats de l’escala, presoners de conceptes apresos i amb una determinada forma de concebre la política que té poc a veure amb els valors democràtics i, encara menys, amb qualsevol indici de noció de la realitat. Aliança Catalana és un subproducte del Procés, agradi o no. No tant del seu fracàs com d’algunes maneres i continguts. Ara el país té un 30% de la població disposada a votar l’extrema dreta. Als responsables almenys d’una part d’aquest biaix els correspondria fer la pedagogia que en el seu moment no van fer, en lloc de tornar a surfejar sobre l’onada.