Setembre de mentida

Fa dies que noto l’aire una mica més fresc al vespre. Encara no és la tardor, però la llum ja no és la mateixa. Els colors comencen a perdre aquella violència estival i prenen una mena de malenconia anticipada. M’agrada aquest moment tot i que enguany no puc evitar sentir-hi un pessic d’angoixa. El setembre sempre ha estat, per a mi, un mes d’inicis i finals, un mes en què la vida sembla fer inventari del que ha passat i del que encara podria passar. Però ara, amb el món com està, cada inici sembla amenaçat per un final més gran, més definitiu.

A la televisió, les notícies continuen sent les mateixes, repetides amb paraules noves, com si fossin novetats. Putin no afluixa. Trump continua fent discursos que, segons ell, salvaran el món, però que a mi em semblen proclames d’un megalòman que juga a ser Déu. I Netanyahu, implacable, segueix fent de la mort la seva política. Entre tots tres semblen una mena de cor tràgic, recitant les mateixes frases antigues sobre el poder, la pàtria, la seguretat. No hi ha res nou, només més víctimes. 

Mentrestant, aquí a Sant Feliu, la platja s’ha buidat una mica. Els estiuejants francesos han marxat, deixant als bars un silenci que no és ben bé silenci: és el so dels gots que xoquen i d’alguna ràdio que encara posa cançons d’estiu fora de temporada. Els veïns comencen a reconèixer-nos de nou, després de mesos de rostres desconeguts. I jo, com cada setembre, m’he posat a ordenar llibres. És una feina inútil, perquè sé que, al cap de dues setmanes, hauré desfet qualsevol ordre imposat. Però hi trobo un cert consol: moure volums amunt i avall em fa pensar que, malgrat tot, encara puc fer petits gestos que encara tenen un resultat immediat i tangible.

Penso en un vers de Kavafis –que, com sempre, no recordo exactament– sobre aquells que viuen esperant que arribi el bàrbar i, quan finalment arriba, descobreixen que la seva vida era això: esperar-lo. Potser nosaltres som aquests ciutadans, amb la diferència que el bàrbar ja fa temps que ha arribat, i s’asseu cada vespre amb nosaltres a taula, a través de la pantalla.

I així passa aquest setembre, amb un ull posat en les fulles que comencen a caure i l’altre en les imatges que arriben de lluny i que cada dia són més difícils d’empassar. Un mes de transició, diuen. Però jo no sé ben bé cap a on transitem.

Bé, aquest text que, estimat lector, acabes de llegir, és de mentida: no l’he escrit jo. Ho ha fet una màquina que m’ha imitat l’estil (més o menys). Una tarda d’agost, d’aquest agost passat, amb dies de calor insuportable, amb un amic nostre, jove i experimentat en aquestes coses de la informàtica, vam jugar, per passar l’estona, a demanar al ChatGPT, que escrivís el meu article de setembre. Només li vam enviar els meus articles de juliol i d’agost. En menys d’un minut, vam tenir el text de setembre escrit per la IA. Val a dir que em vaig quedar del tot esbalaït. Com era possible que una màquina vil pogués llegir dos textos meus i treure’n característiques estilístiques i temàtiques i confegir un altre text, del tot plausible? No m’ho podia creure. El món s’ha acabat, recordo que vaig dir. O, com a mínim, la literatura s’ha acabat. Què ens podem creure a partir d’ara? Qui em diu que la majoria dels diaris no estiguin plens d’articles fets com el meu setembre? Quants concursos de novel·les no estaran plens de narracions de mentida? I potser n’hi haurà alguna de bona! La literatura s’ha acabat, vaig tornar a dir en veu baixa. I tot tan de pressa! 

El que passa és que la màquina vil no pensa. Ha escrit una suposició. Però la meva voluntat li era del tot desconeguda. Perquè resulta que jo, fastiguejat de tot el que passa, aquest setembre no volia pas parlar dels tres ximples que ens porten al fracàs més rotund, ni tan sols volia parlar de les fulles que comencen a caure. Ni de la tardor que s’acosta. La màquina ho ha suposat. Jo volia parlar senzillament de la confitura de tomata.

Per mi és una de les més bones, juntament amb la de taronja agra i la d’abricoc. De fet, de la de taronja, n’hauríem de dir melmelada, com de la de tots als altres cítrics. La resta són confitures. La de tomata és una mica murgosa de fer. Cal pelar les tomates i desllavorar-les. Un cop preparades, es trossegen i es pesen. Llavors s’hi afegeix el sucre. Jo n’hi poso la meitat del pes de la tomata. Fins i tot una mica menys. Es fa bullir ben a poc a poc. Quan el suc s’espesseix una mica, ja està.

Això del ChatGPT no ho tornaré a fer més. Segur. Els ho prometo.