30/07/2021

Simone Biles, jo també m'he lesionat

3 min
Simone Biles als Jocs Olímpics de Tokio.

Estimada Simone, t’escric com a dona afro, com a dona que s'exigeix massa, com a dona que s'ha lesionat com tu, i t'escric com a mare. T'escric per donar-te les gràcies per posar la lent d'augment en una realitat que, malauradament, segueix sent tabú. Les lesions mentals existeixen, i són lesions. 

Fa uns anys, després de parir, em vaig lesionar. Els símptomes eren una ansietat i una depressió que no em deixaven menjar, ni dormir, ni sortir al carrer. Vaig buscar ajuda aviat i, tot i això, vaig trigar un parell d'anys a recuperar-me de la lesió. No va ser fàcil admetre que necessitava ajuda, ni explicar a les persones properes que estava lesionada i, per tant, que hi havia coses que podien pensar-se bàsiques i obligatòries que jo no podia fer.

El que et volia dir, però, és que t’admiro. Jo no admetia la meva lesió públicament perquè em feia vergonya, com si fos culpa meva. No l'admetia perquè em ressonava, com una sentència, la frase d'una amiga quan li vaig explicar el que em passava: "Això és qüestió d'actitud, has de ser positiva". I jo, Simone, sé que ho entendràs, intentava ser-ho, però no podia. I em sentia sola. I incompresa.

Em pregunto per què es pressuposa que és una qüestió d'actitud. Ningú em va dir una cosa semblant cap de les vegades que m'he fet esquinços als turmells. Ningú es va atrevir a enviar-me a canviar d'actitud quan vaig haver de fer rehabilitació després d'una crisi física per una hèrnia discal. En aquell cas –després de les proves corresponents– el metge em va enviar una medicació per al dolor i sessions per tornar a la meva columna la màxima mobilitat possible. Un cop recuperada d'aquesta crisi física, em van donar una sèrie de recomanacions per mantenir la columna sana.

La salut, sigui una vèrtebra o la ment, mereix atenció, cura i escolta personal. Però costa assumir-ho, perquè ens diuen que "és qüestió d'actitud". És a dir, se'ns culpa de la lesió, com si fos una cosa que podem encendre o apagar a voluntat. Tant de bo fos així... Se’ns carrega el pes de la salut mental des del mateix sistema: quan em vaig lesionar la columna van trigar una setmana a donar-me cita amb el traumatòleg, mentre que la derivació a psicologia va trigar més d'un mes, tot i que la metge general va posar el meu cas a la cua dels casos urgents.

Simone, a Espanya una de cada deu persones adultes tenen lesions com la teva i la meva. Si mirem la dada en dones, el percentatge puja a un 14%, mentre que en homes és un 7%. Per això et deia que t'escric com a dona, perquè tenim el doble de possibilitats de patir aquest tipus de lesions. La depressió i l'ansietat estan empatades al primer lloc, guanyen la medalla d'or... i, en aquest cas, les patim un 9% de les dones enfront d'un 4% dels homes. Normal, d'altra banda, perquè som les dones les que tenim més pressió estructural.

Per això et deia que t'escric com a dona, sabent que la societat ens exigeix no només fer "bé" la nostra feina, sinó demostrar-ho. I si hi afegim que per a les dones afrodescendents la pressió es duplica, puc entendre el que t'ha passat. Se'ns exigeix l'excel·lència patològica. No tenim descans. Puc imaginar que si, a sobre, has crescut amb l'exigència afegida de ser esportista d'elit, aquesta pressió ha estat encara més gran.

En tot cas, Simone, ara que el món sencer et mira, opina, reflexiona o acusa, el que has fet és més valuós del que puguis imaginar. Ets una campiona, facis el que facis, però ara ens has demostrat que sí, que les lesions mentals són lesions. En tenir el valor d'aturar-te per la teva lesió has guanyat el campionat de no rendir-te a les exigències socials, professionals i, en el teu cas, esportives, i ens has mostrat una cara oculta de la realitat. Ens has recordat que el sistema no atén una de les nostres necessitats bàsiques: la salut mental.

Tant de bo que les nostres filles i els nostres fills no hagin d'enfrontar-se a aquestes dicotomies, tant de bo entenguin que l'autocura ha d'estar al centre de tot el que fem, i que el perfeccionisme, la disciplina excessiva, l'autocontrol obsessiu i la necessitat de demostrar el que som, són tares nefastes que l'únic que fan és cronificar qualsevol lesió. Com a mare t'agraeixo que hagis creat precedent perquè el meu fill, el dia de demà, pugui entendre que l'èxit no està fora, està en reconèixer-nos en la nostra complexitat, amb les nostres fortaleses i lesions, que ens fan humans. I que el seu benestar psicològic és tan important com l'estat de la seva columna vertebral.

Gràcies, Simone, per recordar-nos que no som màquines.

Denise Duncan és autora i directora de teatre
stats