La bretxa pensionista

Calen polítiques socials i d’ocupació amb més visió de gènere

SIRA VILARDELL
SIRA VILARDELL

Sembla que últimament no ens falten motius per sortir al carrer. Ben mirat, de motius fa temps que en tenim, però potser ara, després d’anys de creixent indignació ciutadana, tenim la consciència més desperta que mai. Una consciència sacsejada pel progressiu retrocés de drets que estem patint, que ens ha portat a dir prou de manera col·lectiva i contundent.

Fa uns dies vam ser les dones les que, amb una mobilització sense precedents i sota el lema “Si nosaltres parem es para el món”, vam reivindicar el treball femení, i vam denunciar la precarització laboral de les dones i la bretxa salarial, que avui és del 23%. Aquesta bretxa salarial també té incidència en les persones grans i les pensions que perceben: la bretxa pensionista se situa al voltant del 38%. Després va ser precisament el col·lectiu de gent gran el que es va sumar a les mobilitzacions, i ho va fer reclamant pensions dignes. Han estat unes mobilitzacions, molt exitoses en tots dos casos, que han aconseguit portar el debat de la precarietat i la desigualtat a tota la societat. Un debat que pren força perquè justament es dona en un context de progressiu empobriment i de constant vulneració de drets en el qual ens sentim interpel·lats totes i tots.

Més enllà d’aconseguir el suport majoritari en les causes globals de les reivindicacions, aquestes iniciatives, que tant ressò públic i mediàtic han generat, han de servir per fer visible aquella realitat que no sempre se’ns mostra de la mateixa manera. Una cara oculta de la pobresa i la desigualtat que s’amaga darrere dels índexs macroeconòmics, que insisteixen a dir que ja hem sortit de la crisi, volent invisibilitzar una multitud de persones que estan atrapades en l’exclusió i la pobresa. O també una realitat específica de les dones que el biaix androcèntric de les dades no ens permet conèixer.

En les pensions també hi ha una bretxa: el 60,4% de les que estan per sota del llindar de la pobresa són de dones

I és que les dades no sempre reflecteixen la realitat que vivim. Sabem que la taxa de risc de pobresa entre la gent gran segueix augmentant i ja se situa en un 15%, però no sempre es coneix que aquesta dada és molt més elevada perquè hi ha moltes situacions que les estadístiques no tenen en compte, tal com es mostra a l’informe Insocat La crisi no s’acaba, la pobresa es cronifica, publicat per la federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS). Un exemple d’això són els milers de persones que malgrat tenir una pensió mitjana (segons el càlcul de la taxa de pobresa no es consideren en risc de pobresa) han de fer front a la manutenció o allotjament de fills i filles, nets i netes, o al pagament de deutes dels seus familiars, cosa que fa que es trobin en situacions de molta vulnerabilitat que no queden recollides enlloc.

Tothom sap també que la pujada del 0,25% de les pensions no és suficient per als sis de cada deu jubilats i jubilades que no arriben a final de mes. Però no tothom coneix que la bretxa de pensions entre homes i dones és d’aproximadament el 38%, com hem dit, o que el 60,4% de les pensions per sota del llindar de la pobresa són de dones. I és que, precisament, una de les realitats més invisibles que patim és la que té a veure amb les desigualtats de gènere que travessen de manera persistent la pobresa i que fan que les dones tinguin un risc de pobresa superior al dels homes. Aquestes desigualtats fan que les dones hagin tingut vides laborals més curtes, índexs de feines a temps parcial superiors (fruit principalment del fet que les tasques reproductives i de cura recauen majoritàriament en les dones) i sous més baixos (a causa de les desigualtats salarials i d’un sostre de vidre que no permet que tinguin les mateixes possibilitats de promocionar-se). El biaix de gènere acompanya tota la trajectòria professional de les dones, i es perpetua un cop finalitzada precisament perquè tenim un sistema de protecció social que se sustenta en les prestacions contributives, aquelles que estan vinculades a les cotitzacions laborals.

Davant d’aquestes desigualtats calen polítiques socials i d’ocupació amb més visió de gènere i mesures específiques per acabar amb la bretxa salarial i en les pensions, per fer front a la precarietat i a la feminització de la pobresa. I, sobretot, també cal seguir fent visible el que és invisible per seguir despertant consciències i construir entre tots i totes societats més justes. Seguirem sortint al carrer, fins a aconseguir-ho.

Més continguts de