Ens parla des d'una certa asimetria. La inclinació del cap crea una línia de llavis ascendent, d'empresa que va bé. La profunda entrada, que alguns confonen amb clenxa, tira a l'esquerra el que era tupè. Una cella s'aixeca més que l'altra. I la barbeta es manté al davant, com per parar els cops.
Quan escolta, té alguna cosa de màscara oriental, però als ulls hi brilla el recel de qui pot ser objecte de burles cruels. Se'l veu una mica cansat i la presidència l'aprima, com si les retallades comencessin per ell.
Parla un català a quilòmetres del de Montilla. Que sobreïx de pas negatius i pronoms en , que puja al darrer vaixell i manté estabbble el jo palatal. Però és un català que, per més que ho intenta, no es despentina en els girs populars ni té aquell trèmolo que feia èpics alguns discursos de Pujol.
Mas no és explosiu, aguanta els canvis de ritme serrant les dents. El seu fort és ser didàctic i no tenir un gram de frívol. L'assignatura pendent: l'autenticitat. Ens ha de fer creure que la seva aposta és visceral i no estratègica i que els camins de dos joves càrrecs d'un govern convergent, Mas i Piqué, van divergir per profundes conviccions.
O potser només cal que demostri que el camí transforma, i a ell, com a Companys, el pot fer president de tots. Per aconseguir-ho, sobra l'ombra del PP, falten impostos als rics i cal que la i que uneix la C amb la U no faci gran el petit.