El 'soft power' ja és història

Històricament, el poder fort de l’exèrcit, l’economia i el comerç s’ha vinculat i ha prevalgut sobre el poder tou de l’hegemonia cultural. S'ha fet servir la força com a base i el convenciment com a mitjà i justificació per allargar el seu efecte en el temps. Per erigir una hegemonia internacional, una posició de domini, el lideratge econòmic compta, lògicament, com també la supremacia militar. Són factors que, de fet, solen anar associats. Disposar de l’exèrcit més gran i poderós ajuda a poder marcar el pas de l’economia no només amb relació a la producció, sinó també al comerç i, especialment, a les finances. La força del capital, afegida a tenir un exèrcit gran i preparat, acostuma a ser fonamental per jugar un paper decisiu en la geopolítica mundial. Si el segle XIX va ser el segle de la Gran Bretanya –revolució industrial, colonialisme, control dels mars, les finances de la City...–, a partir de la Primera Guerra Mundial la centralitat del món es va desplaçar als Estats Units, que en van ser els autèntics guanyadors –ensorrada britànica, hegemonia industrial, centre financer de Wall Street, Hollywood...–, un nou líder d’Occident. Certament, després de la Segona Guerra Mundial apareixien nous actors globals com l’URSS o la Xina, però malgrat els blocs fèrriament constituïts, el lideratge americà resultava incontrovertible. Malgrat algunes demostracions militars, però també fracassos, han estat fins fa ben poc un seguit d’intangibles de caràcter cultural els que han fet que fos un país seguit, copiat, admirat, respectat o reconegut.

Aquests intangibles són el que conformen el soft power que legitima i reforça relacions de domini i també de dependència. El predomini de la seva cultura cinematogràfica, literària, musical o esportiva ha servit per fixar les pautes culturals, els valors, les modes, els usos i costums de moltes generacions. Europa ha significat un contrapunt complementari a l'American way of life, amb consideracions més socials, integradores i plantejaments culturals un xic més sofisticats. Plegats, els Estats Units i Europa han representat una "occidentalitat" admirada, copiada o bé el referent a emular. El poder tou ha consistit també a sostenir econòmicament institucions internacionals, tenir les millors universitats, liderar el coneixement científic o finançar els grans programes d’ajut a la pobresa o practicar la solidaritat. Un líder hi és quan se’l necessita. Les modes, corrents de pensaments i innovacions s’han fet als EUA, ens agradi més o menys la cultura americana a cadascú. Tot allò pop s’ha fixat des del mateix lloc, i gran part del que pensem, veiem o consumim ha tingut a veure amb la seva gran capacitat per al màrqueting i per fixar el que calia fer.

Amb Donald Trump i més enllà, els Estats Units han abandonat aquesta pretensió seductora de guanyar-nos pel convenciment. El gran canvi és mostrar l’exercici del poder de manera implacable, sense ornaments. Era un país previsible, però ja no ho és. El seu sistema democràtic està en procés de desballestament, i la resta del món, sumida en la perplexitat. Ja no predomina l’actitud de persuasió, ara s’amenaça directament amb l’ús de la força, s’exhibeix el gran garrot així com una conducta imprevisible i més enllà de qualsevol norma. I això es fa amb Europa i amb tothom. Les regles, ens diuen, ara són descarnades, o bé han decaigut. La primera potència, per continuar essent-ho, ens mostra les seves cartes tot acusant-nos falsament d’haver viscut d'ella. Converteix la seva falta de competitivitat productiva en un greuge provocat per aquells que són més productius. En realitat, el dèficit comercial és un defecte de qui el pateix, i no culpa dels que fan millor la feina, pecat que ara vol fer pagar en forma d’aranzels.

És curiós que el país que fa cinquanta anys va fer lliscar el món per l’arriscat pendent del globalisme i el lliure canvi absolut, i que va generar una redistribució internacional de la producció, ara es refugiï en mesures proteccionistes que en el seu moment tothom va haver d'abandonar per força. La paradoxa és que, en termes comercials, avui en dia el gran defensor del lliure mercat i l’economia competitiva és la Xina comunista. Tot plegat evidencia una insalvable declinació dels Estats Units, que es resisteixen a perdre el seu paper hegemònic i volen continuar essent l’única gran potència. Agradi o no, el món –i l’exemple n’és la Xina, però també Rússia– camina ràpidament cap a una multilateralitat. El brutalisme en l’exercici del poder pel qual han apostat els Estats Units no és sinó símptoma de la seva debilitat. Aquest ja no serà el seu segle. Cap domini ni hegemonia es manté en el temps si no descansa sobre valors culturals i morals. L’ús de la força té els seus límits. La gran incògnita és veure la capacitat d’emancipació que tindrà Europa, així com la possibilitat de mantenir el seu model polític, econòmic i social.