Avui n’estem dient guerra de l’Iran però cada vegada hi ha més països implicats, més víctimes civils i més punts al mapamundi on ja s’ha registrat un acte de guerra, de manera que el conflicte és cada vegada menys regional i més global. I tot és susceptible d’empitjorar, perquè Rússia i la Xina s’han quedat, de moment, en fase declarativa.
També en podríem dir la guerra de Donald Trump, perquè porta el seu segell inconfusible: traïció al compromís de la campanya electoral de defensar els murs amb Mèxic i no pas fronteres llunyanes, contradiccions amb el seu govern sobre si pretenien aconseguir un canvi de règim o no, menyspreu al que quedi de legalitat internacional (Bush va passar les seves mentides sobre l’Iraq pel Consell de Seguretat de l’ONU), ignorància del Congrés dels Estats Units, fal·làcies com ara que els països que no cooperen són responsables de les morts dels soldats americans, utilització indecent de les eleccions del novembre per tapar-se amb la bandera i negativa infantil a l’evidència que al darrere hi té Netanyahu. Neró va cremar Roma però Trump està incendiant el món, i el pitjor d’aquests piròmans és que calen foc, se’n desentenen i encara te'n donen la culpa a tu.
Per a Israel la dictadura dels aiatol·làs iranians era i és una amenaça existencial, i això condiciona qualsevol estat, i més un de fundat sobre la persecució històrica dels jueus. Però sabent com és l'Orient Mitjà i la facilitat humana d’apuntar-se al recurs de la guerra, cal preguntar-se fins a quin punt el primer ministre israelià està sacrificant tot un país pels seus propis interessos polítics i fins a quin punt mai cap guerra serà suficient per portar al seu país la pau que diu que busca.
