TopChef és el nou concurs de pastisseria de La 1, dels creadors de MasterChef. Dimecres van proposar un joc als concursants carregat de prejudicis.
El jurat va presentar als participants unes postres elaborades de manera molt selecta. Eren uns pastissets exquisits de sèsam negre i groselles amb uns tocs daurats. “Las ha realizado una pastelera de origen chino, pero que fusiona a las mil maravillas la pastelería francesa y la del lejano oriente”. El sospitós "però" al mig de la frase ja grinyolava i anticipava el disbarat. Com si el toc francès fos el que elevés de veritat el pastisset. Van proposar als concursants que elaboressin les mateixes postres i van anunciar: “¡Vais a contar con la ayuda de su autora! ¡Recibamos ya a la pastelera que ha creado estas tartaletas!”. Però, per a sorpresa de tothom, al plató hi van aparèixer tres dones xineses i no una. Encara generava més consternació descobrir el motiu: "Queremos poner a prueba vuestra intuición. Si adivináis quién de estas tres mujeres es la autora de estas tartaletas de fusión asiática, dispondréis de su ayuda durante un minuto en el momento que elijáis”. Havien d’endevinar la xinesa correcta.
La càmera ensenyava les tres dones, una al costat de l’altra. Els van enganxar els números 1, 2 i 3 a la camisa i els van donar una pista: més enllà de la pastissera, l’altra era violinista i la tercera una figurant. Les dues últimes només eren allà per despistar i crear confusió en el joc “endevina la xinesa correcta”. La prova recordava els jocs més racistes d'El hormiguero.
Van demanar a les noies que ensenyessin les mans. Van descartar la primera fent-li tocar el violí i, finalment, es van equivocar en l’elecció. Fins aleshores ni tan sols s’havien dignat a anunciar el nom de la mestra pastissera ni els seus galons professionals, com sí que van fer la setmana anterior amb un xef. De Tian Lu no en van donar cap context professional.
El programa va activar implícitament un mecanisme identificat per múltiples estudis sobre racisme: el de la suposada intercanviabilitat dels cossos racialitzats. La prova reforçava el prejudici racista occidental que tots els asiàtics s’assemblen. Jugava veladament amb la premissa que costa distingir entre tres dones xineses, estimulant una mena de repte perceptiu. Convertir aquest biaix en un joc és normalitzar-lo a uns nivells absolutament inacceptables. La prova no es basava en una habilitat culinària sinó en agudesa identificativa. A més, la idea potenciava l'exotització de la pastissera i en desplaçava la competència professional. ¿Haurien agafat tres xefs francesos i els haurien fet ensenyar les mans i tocar el violí? ¿Haurien contractat un francès a la babalà només per despistar? Amb un pastisser francès, ¿s’haurien limitat a dir-ne el nom de pila sense prestigiar la seva expertesa? Fer perdre la individualitat de les persones racialitzades és una manera de deshumanitzar-les i convertir-les en simples eines de treball al servei del programa. És molt greu que una televisió pública ho toleri.
