‘Solitud’ i la novel·la catalana

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsHe començat a rellegir Solitud en la nova edició publicada a la col·lecció “Catalònia”, amb un esperit distret i negligent, amb el propòsit de revifar-ne el record, i d’escriure’n una simple nota informativa. Una de les causes de l’estat d’esperit amb què emprenia l’obra és que sempre em sembla una mica ingrat fer lectures amb aquesta finalitat que ens fa esclaus de les pensades no sempre assenyades, i sovint massa comercials, dels editors i que sense voler ens porta a servir més al comerç que a la cultura. Una altra causa més profunda és que, sense compartir el criteri negatiu dels que creien que a Catalunya s’havia de superar el ruralisme, i que ja havíem fet prou drames i novel·les d’espardenya, com es deia despectivament, i que ens havíem de calçar els coturns (Esclasans), o els tapins d’or de les cendroses (Folch i Torres), o les airoses botines ciutadanes (Soldevila), o recórrer als monstres freudians (Miquel Llor), el cert és que el ruralisme no em resulta particularment atractiu. Però també n’és que en aquella dolça Catalunya d’abans de la guerra, on aquestes doctrines tenien tant predicament, sovint en la pràctica fallaven, i resultava que, periòdicament, el ruralisme es revifava, i seguia produint, amb Puig i Ferreter, amb Bertrana i amb Sebastià Arbó, algunes de les obres més robustes de la moderna novel·lística catalana. [...] En els primers temps de la creació de la prosa narrativa -i Solitud pertany encara a aquells temps- hi havia altrament un motiu evident per la preferència dels temes rurals: el llenguatge. El llenguatge era més apte per a l’expressió del camp que el de la ciutat. En el camp tot tenia la seva denominació catalana: les plantes i els ocells, les feines i els seus estris, la mateixa parla dels pagesos, que podia ser deturpada, però sempre nodrida de saba catalana, i que mantenia ben català el seu nervi: la sintaxi. [...] A la ciutat tot en l’idioma era corromput, i l’escriptor, en cercar els noms familiars dels objectes, els trobava marcats d’estrangeria. El novel·lista s’hi perdia. És per això que la prosa dels escriptors rurals esdevenia més saborosa, i és per això que l’escriptor podia preferir aquests temes. [...]