Hi ha una solució al conflicte palestino-israelià

Les primeres reunions de les negociacions de pau entre Israel i l’Autoritat Palestina el 2007 van estar molt marcades per les emocions. Els assistents d’un bàndol i l’altre -jo, com a negociadora en cap d’Israel, i Ahmed Qurei, conegut com a Abu Ala, ex primer ministre palestí- miràvem de convèncer l’altre de qui tenia més drets sobre les terres: els jueus o els palestins.

Com era d’esperar, sortíem de les sessions frustrats i sense que l’altre ens hagués convençut. Després de dues reunions marcades per aquesta tònica, tots dos vam constatar que aquelles converses no anaven enlloc i que cap acord de pau no determinaria quin dels dos relats s’imposava, i vam acordar centrar-nos exclusivament en com establir un futur de convivència pacífica.

La disputa entorn dels relats històrics no ha canviat. Ni canviarà. Els qui, des d’un bàndol i l’altre, continuen intentant imposar el seu relat a l’altre o convertir el conflicte en una guerra religiosa no poden fer les concessions necessàries per a la pau. El mateix val per als qui, des de la comunitat internacional, donen suport a una de les parts i neguen els drets de l’altra. Aquest és un comportament destructiu que no fa més que reforçar els extremistes.

Una pau basada en la visió de dos estats per a dos pobles ofereix una resposta a les aspiracions nacionals tant dels jueus com dels palestins i exigeix que uns i altres facin concessions per arribar a un acord.

De fet, la solució que passa per l’establiment d’un estat jueu i d’un estat àrab existeix des de fa uns 75 anys. La van plantejar les Nacions Unides el 1947 com a solució justa al conflicte entre els jueus (entre ells, els meus pares) i els àrabs que ja vivien entre el riu Jordà i la mar Mediterrània.

La resolució dels conflictes nacionals no pot passar per la guerra i la violència, sinó que s’ha de basar en la política, el lideratge i la predisposició a fer concessions per arribar a un acord. Un conflicte religiós no és una disputa sobre els drets d’uns i altres, sinó una lluita contra el dret de l’altre a viure segons el seu credo. Els ideòlegs religiosos no admeten cap acord que impliqui cedir.

Aquesta quinzena passada ha estat una sacsejada que ens ha de despertar. Se’n desprèn no només que el conflicte és insostenible, sinó que, a més, està derivant cap a un conflicte religiós. Aquest component religiós s’ha infiltrat al mateix Israel i s’ha traduït en violència entre ciutadans israelians (àrabs i jueus) en ciutats israelianes.

No podem i no hauríem de cedir el terreny als extremistes religiosos.

L’alto el foc a Gaza ens proporciona un temps que hem d’aprofitar per canviar la realitat a llarg termini. És fonamental prendre la decisió de tornar a la visió dels dos estats per a dos pobles, de reforçar les forces pragmàtiques i d’afeblir els extremistes i posar fi al terrorisme.

Hamàs és una organització terrorista islamista radical que lluita no pas per establir un estat palestí, sinó contra l’existència d’“infidels” jueus que visquin a Israel.

El 2006, el conegut com a Quartet (els Estats Units, les Nacions Unides, la Unió Europea i Rússia) va plantejar uns paràmetres adreçats a Hamàs entre els quals hi havia l’acceptació dels acords de pau anteriors entre Israel i els palestins, el compromís amb la no-violència i el reconeixement d’Israel. Hamàs es va negar a acceptar-los.

Aquests paràmetres es van publicar després que Israel abandonés la franja de Gaza, desmantellés els assentaments i en retirés les seves forces militars, així com de la victòria de Hamàs a les eleccions palestines. Si Hamàs hagués adoptat aquests principis, ara la vida dels habitants de la franja de Gaza podria ser diferent i el territori podria gaudir d’una certa prosperitat. Però Hamàs mai no arribarà a un acord per “posar fi al conflicte”.

Si no accepta aquestes condicions, no hi ha cap esperança d’assolir la pau amb Hamàs. Per tant, no podem i no hauríem de donar-li legitimitat.

Quan hom es mira un conflicte des de lluny, és natural que s’identifiqui amb el bàndol més feble. Però no hi ha dubte, com va manifestar encertadament el president nord-americà, Joe Biden, que tot país té dret a defensar-se. En aquest cas, ens hem de defensar contra el terrorisme d’un grup que no accepta ni tan sols la nostra pròpia existència. Criticar la política d’un govern és legítim (jo mateixa vaig ser adversària política del primer ministre Benjamin Netanyahu). Ara bé, negar el dret d’un país a defensar els seus ciutadans no ho és.

Hem de cooperar i de donar suport a tot el que reforci el pragmatisme i afebleixi els extremistes. Aquesta afirmació sembla tan evident que es pot considerar elemental. Tot i així, en els darrers anys, la política dels Estats Units i Israel ha anat en una direcció totalment contrària. El govern de Trump va donar suport a les iniciatives de l’executiu israelià per avançar en l’annexió de terres. Si totes aquelles iniciatives s’haguessin materialitzat, s’hauria arribat a un punt de no retorn. La terra ja no seria divisible i el futur polític basat en dos estats ens hauria quedat vedat per sempre. A més, aquesta política debilitava i deslegitimava l’Autoritat Palestina i implicava la supressió dels ajuts econòmics.

De fet, el control de l’expansió desbocada va arribar d’una manera que, en un altre moment, hauria resultat quimèrica: els estats del golf Pèrsic van posar com a condició per normalitzar les relacions amb Israel mitjançant els Acords d’Abraham la suspensió de l’annexió. Amb la presa de possessió de Joe Biden el gener passat, la visió d’una solució de dos estats amb el suport dels Estats Units va tornar a agafar força. Les declaracions del president nord-americà i del seu secretari d’Estat, Antony Blinken, són un missatge d’esperança per a les forces pragmàtiques de la regió.

El problema és que, alhora, sembla que la solució dels dos no havia estat mai tan lluny. No és pas que faltin esforços en aquesta direcció, tot i que tots els intents d’assolir la línia d’arribada s’han quedat curts. El més recent va ser el 2014, quan els Estats Units van proposar una sèrie de paràmetres per entaular negociacions de conformitat amb la visió de dos estats per a dos pobles.

Aquesta última oportunitat perduda i altres tendències polítiques que s’observen a Israel i a l’Autoritat Palestina podrien fer pensar que assolir-la és un somni irrealitzable. Francament, si tingués alguna altra idea per posar fi al conflicte, l’hauria feta meva. La violència dels últims quinze dies, amb Hamàs i a l’interior d’Israel, ens ha permès de fer-nos una idea de com seria un únic estat encaixat entre el riu i la mar Mediterrània amb un conflicte intern violent de caràcter religiós i nacional. Així doncs, la solució dels dos estats sembla que no ha perdut vigència.

Encara que no tinguem la pau a tocar, el punt de no retorn és més a prop que mai. Hem d’evitar d’arribar-hi. Ara com ara, el més important és mantenir el camí obert. Hem de crear una política conjunta dels Estats Units, els països de la regió i, naturalment, Israel i l’Autoritat Palestina. Després de recarregar el nostre GPS conjunt i posar-hi els dos estats com a destinació, hem d’avançar cap a aquest objectiu amb mesures concretes, evitant i anticipant tot el que col·loqui obstacles en el camí.

Podem començar reconeixent que el fet de donar suport a un únic relat i negar l’altre no ens portarà enlloc i reforçarà l’extremisme d’un i altre bàndol. La solució ha de reflectir els drets, les aspiracions i els interessos legítims de totes dues parts, amb acords que ens permetin a tots dos de satisfer les nostres legítimes aspiracions nacionals i conviure de manera pacífica i segura.

L’acord serà possible quan els dirigents pragmàtics d’un bàndol i l’altre entenguin que, per als seus, el preu que no hi hagi acord és molt més alt que el de fer concessions.

Tzipi Livni és exviceprimera ministra d'Israel

Copyright The New York Times