Ells són aquí entre nosaltres

Hi són i hi han sigut sempre, però d’un temps ençà gosen dir, gosen fer, el que abans reprimien o expressaven en petit comitè. No cal dir-ne feixisme, si temem banalitzar el terme. Hi ha definicions més neutres: és la voluntat violenta de fer uniforme el que és divers imposant la pròpia identitat -la pròpia mediocritat- als altres. Un identitat ètnica, lingüística, cultural, però també de valors. Un univers immutable en què el dubte és heretgia i la veritat revelació. Una societat desigual que desnona el pobre i exhibeix el ric. Una família patriarcal en què el no d’una dona és un “en el fons ho vol”.

La vida de qui se sap desesperadament mediocre només es fa suportable sotmetent els que no ho són: els que van ser estimats i escoltats de petits, els que parlen diferent, els que fan coses, els que tenen somnis. Qui no creix com a persona no tolera persones que creixin al seu voltant: vol que tots ens estanquem en el fàstic existencial. L’autoritarisme uniformista -si no en volem dir feixisme- necessita castigar, humiliar i destruir tota forma d’heterodòxia i d’alegria vital perquè ha estroncat totes les altres fonts d’autoestima.

Però és també difícil viure sabent que són aquí, entre nosaltres. És difícil continuar ensenyant amb llibertat i calma quan saps que els pares d’alumnes que t’han denunciat per adoctrinament atiaven els que assaltaven l’escola dels seus propis fills l’1-O. Quan ets conscient que ajudar els infants a fer-se les preguntes que els faran persones, és arriscar-se a ser denunciat per delicte d’odi.

Totes les escoles, però sobretot la pública, patirà les seves escomeses. El seu fiscalitzador ressentiment. Han viscut la precària immersió com una humiliació que no tenien més remei que empassar-se. Veuen com l’onada de Ciutadans es va fent grossa mentre l’establishment es desentén d’un PP exhaust de poder i saturat de corrupció. I el seu odi -que no serà delicte en cap jutjat- irromprà contra tutors i directors carregats de bona fe que intentaran en va reconduir-lo cap al diàleg.

Tota la societat, però molt particularment la comunitat educativa, s’ha de preparar per gestionar i neutralitzar aquestes escomeses. Ells hi són i hi han sigut sempre però ara tindran un govern a Madrid que els farà costat sense reserves. No serà suficient l’aplicació del reglament, ni la llei, caldran tones d’empatia -de difícil, quasi impossible, empatia- per no oblidar que, malgrat tot, són pares que volen el millor per als seus fills.

Ells són aquí entre nosaltres però són també part de nosaltres. Els domina un monstre latent en la psicologia de cada persona. I ningú és del tot responsable de les mancances bàsiques que l’han alimentat. No són ells i nosaltres; som nosaltres i les nostres pors, i la nostra falta de coratge. Llach acaba dient: “I nosaltres on som?” Depenent d’on siguem aquests núvols tan foscos precediran un llarg hivern o una esplendorosa primavera.

Més continguts de