Sordina

Hi ha silencis que acaben sent estridents. El cas Pujol genera notícies regularment, com una bomba d’explosió retardada. I el sobiranisme s’esforça a posar-hi sordina. Especialment des de la formació de Junts pel Sí, eficaç instrument per evitar qüestions incòmodes entre els seus socis. No és un silenci només imputable als polítics. Hi ha una certa complicitat social per apartar un calze incòmode per a molta gent: per als que en van ser beneficiaris, però també per als centenars de milers de ciutadans que van confiar cegament en l’expresident i encara els costa acceptar la crua realitat que s’amagava sota la seva tutela. Les societats tenen mecanismes d’oblit quan descobreixen impostures que fan mal. Però tard o d’hora s’ha de fer el dol, si no es vol que en quedin incrustacions contaminants per sempre.

Dos mesos i escaig després de la declaració de Pujol, l’èxit de convocatòria l’11 de setembre del 2014 va induir a pensar que el cas Pujol era el passat, i que no tenia incidència sobre el procés independentista. Es deia que era un motiu més per deixar enrere el passat i obrir camí nou. Fou un miratge. El cas Pujol té un impacte gran i el tindrà encara més, perquè queda molt per veure. Sense l’ombra de Pujol la investidura de Mas no hauria provocat el sainet d’aquests tres darrers mesos. La crisi ja crònica de Convergència no es resoldrà fins que els seus dirigents tinguin el coratge d’afrontar aquest passat i de renovar-se de dalt a baix. D’això dependrà la fortalesa del necessari pol conservador de l’independentisme.

La complicitat en el silenci no és un bon auguri per al futur. Si un procés de sobirania té com a preu posar sordina a un afer que ha contaminat el cor institucional del país, quantes vegades se’ns pot donar gat per llebre? El gran objectiu no pot ser coartada per a l’obscurantisme. Mentre no es clarifiqui el cas Pujol, els moviments tàctics d’alguns actors del procés estaran sota sospita. Ja és usual que Mas no parli de la corrupció, però el més greu és que moltes vegades ni l’hi pregunten. Aquests silencis fan mal. Convergència no està sola. Són molts els que ballen amb ella el vals de l’oblit. Menys compromisos, més llibertat.