El subjectivisme i la cultura moderna (1924)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsSom hereters d’una cultura relativista i humanista que fa dependre totes les coses i totes les valors de la consciència humana, individual o específica. Dins d’aquesta cultura no hi ha Veritat absoluta. ni absoluta Justícia, ni absoluta Bondat, ni absoluta Realitat... Tot depèn de l’esperit humà i dels seus canvis en la geografia i la història. El que un temps ha estat veritat incommovible, ara és el major dels errors, i el que mereix totes les veneracions a certs llocs de la terra, provoca el somriure irònic dels habitants d’un altre lloc. I és que, en el fons, el que ens sembla tan evidentment real, el món de les coses que ens volten, en realitat no és amb independència de mi : les coses són termes de consciència i es descomponen en elements de consciència. La rosa, l’arbreda, la serralada, es presenten com quelcom de real i extens, amb un color, una forma, una densitat, un perfum ben determinats i definits: quelcom absolutament distint de mi, el més contrari i oposat a mi... No obstant, el pensament modern, per un seguit de lògics i fins encadenaments ha arribat a la conclusió que això no és veritat: la cosa que semblava tan real -la rosa perfumada o l’astre rutilant- no és res més sinó la meva sensació actual o possible: tot en el món és sensació i si hi ha quelcom que no ho sigui -si és que encara hi ha algú que s’atreveixi a pensar-ho així!-és encara més subjectiu que ella, puix és el seu conjunt, és a dir, l’ordre que establim entre les nostres sensacions per medi de certes idees. Així la flor i els astres, el cel blau i la posta de sol, són simplement el “contingut de la meva consciència”. Si jo desapareixo amb estricta conseqüència lògica desapareix, per tant. el Cosmos. Pocs s’actualitzen amb aquest rigor les últimes conseqüències de la seva concepció del món. No obstant, si profunditzen, en la consciència col·lectiva de les nostres societats, veurem que aquesta idea, sempre latent, defineix i inspira constantment la conducta i les accions dels homes. El subjectivisme relativista s’ha convertit en un ambient cultural. Es avui la filosofia vulgar, és a dir, la concepció del món i de les coses dels que no posseeixen una filosofia rigorosa, ni un pensament filosòfic exercitat. Avui tothom és relativista, perquè ésser relativista -com parlar en prosa- en els nostres temps no exigeix cap esforç. Tanmateix el relativisme subjectivista és ja en el moment actual una cosa vella i virtualment morta. Els homes més fins se’n aparten ja fa temps. L’avantguarda de la nostra cultura marxa per altres camins. Bo serà, no obstant, mentre s’intenta la superació, actualitzar, de la manera més rigorosa que permeti un públic no especialitzat, una idea clara del que el subjectivisme significa, de les seves arrels més fondes i de les seves més sòlides raons. [...]