24/01/2021

Suïcidi processal

3 min
Protestes a plaça Tetuan, a Barcelona, l'octubre de 2019
Disponible en:

Ho ha fet, ha confessat uns fets que no ha comès. Pitjor encara, ha assumit pagar una quantiosa indemnització per a la reparació dels danys d’una furgoneta policial que no ha danyat i una indemnització per les lesions d’un agent que va caure mentre el colpejava per detenir-lo. Aquesta decisió dol a l’ànima de qualsevol: defensar la pròpia dignitat i la veritat, o claudicar i comprar seguretat. Aquesta confessió engrossirà les enverinades estadístiques que el dia de demà seran usades per demostrar que el sistema funciona: els cossos policials redacten atestats, la Fiscalia i les acusacions particulars sostenen acusacions en base a aquests atestats i finalment es dicta una sentència que tanca el cercle i valida tot l’engranatge. Un cop tancat l’acord, es farà un judici, anomenat de conformitat, que es redueix al fet que les acusacions rebaixen la penal per assegurar un no ingrés a presó a canvi de l’admissió dels fets i de la pena per part de la persona encausada. La nostra confessió servirà per demostrar que els agents policials van detenir qui pertocava, que la Fiscalia i les altres acusacions també acusaven qui pertocava i que la sentència ha condemnat qui era culpable. Quina mostra més indubtable hi ha que una confessió per demostrar la culpabilitat d’algú?

Les qui ens dediquem al dret penal antirepressiu estem assistint a un dolorós fenomen que podríem anomenar suïcidi processal col·lectiu. Molt del jovent que va ser detingut en les protestes d’octubre del 2018 i del 2019 està optant per admetre fets, encara que no siguin certs o que siguin parcialment certs. Aquesta decisió no és un absurd, sinó que ha estat impulsada pel sistema. Per una banda la sentència del judici del Procés ha esberlat la confiança d’una gran part de la ciutadania en la imparcialitat del sistema judicial. Juntament amb això, els mitjans de comunicació han divulgat les peticions de presó per a alguns d’aquests joves. El resultat és que els encausats i les seves famílies no volen arriscar-se a ingressos a presó que trencarien els seus projectes vitals i opten pel pragmatisme, ja que ni la seva innocència ni la millor de les estratègies de defensa els poden assegurar una absolució.

La reforma del Codi Penal del 2015 i les seves potencials conseqüències van passar inadvertides en el seu moment. Una de les seves perverses novetats va ser la incorporació d’una modalitat agreujada de delicte de desordres públics, que preveu diversos supòsits com el fet d’anar amb la cara coberta, dur objectes perillosos o que es produeixin en manifestacions concorregudes, i que comporta una pena d'1 a 7 anys de presó. Si a això hi afegim uns eventuals delictes de danys, d’atemptat a l’autoritat i de lesions, encara que siguin lleus, les penes poden arribar a equiparar-se amb les d’un homicidi. Aquest delicte no s’havia utilitzat fins ara, però la Fiscalia va començar a usar-lo en aquestes darreres manifestacions, conscient de la pressió que això suposa sobre els encausats. La Fiscalia no és l'única protagonista d’aquesta dinàmica. La Generalitat, en nom del departament d’Interior i dels agents dels Mossos d’Esquadra, és la que condiciona el tancament de l’acord al pagament íntegre de les indemnitzacions per lesions i pels desperfectes en l’arsenal policial.

Aquesta situació està deixant en un atzucac molts encausats. En el cas de les manifestacions del 2018 i 2019, molts encausats eren molt joves, i està sent la seva primera experiència repressiva. El sistema està configurant-se de manera que només les persones amb trajectòria política i ampli suport social podran assumir el risc de travessar un procediment judicial repressiu. La resta de persones anònimes no podran assumir la immolació de defensar els seus drets. La ràbia derivada de confessar fets no comesos, juntament amb la progressiva desconfiança envers les institucions, pot marcar una generació. Com a societat no ens podem permetre que l’abús i el temor representin el nostre sistema judicial. El govern de la Generalitat no pot seguir formant part d’aquest entramat repressiu i alhora pretendre seguir reivindicant un model de país fonamentat en els drets.

Laia Serra és advocada penalista.

stats