El Suprem no pot fer política
Ahir es van fer públiques tres sentències del Tribunal Suprem que comminen la Generalitat a adoptar "les mesures que calgui per adaptar el seu sistema d'ensenyament a la nova situació creada per la sentència del Constitucional sobre l'Estatut que considera també el castellà, juntament amb el català, llengua vehicular d'ensenyament".
Aquest no és el lloc per fer-ne una anàlisi jurídica ni em correspon rebatre-les políticament. Crec suficient fer tres reflexions: 1. El Tribunal Constitucional, a la sentència del mes de juny sobre l'Estatut, va fer unes consideracions sobre la necessitat que el castellà fos, juntament amb el català, llengua vehicular i d'aprenentatge. Però no ho va imposar. Tampoc no va qüestionar els fonaments del nostre sistema educatiu: a) l'alumnat no pot ser separat en línies o aules diferents, b) no hi ha un dret dels pares a optar per la llengua docent; c) el català pot ser la llengua vehicular i d'aprenentatge en tots els nivells (fonament jurídic 24). El Constitucional reitera, doncs, aquella sentència 337/1994, de 23 de desembre, que admetia que el català era la pedra angular del sistema. La sentència sobre l'Estatut deixa plenament vigent la norma que diu que el català és la llengua vehicular i d'aprenentatge. Aquest és el pronunciament i no un altre, malgrat els raonaments dels magistrats, i el sistema és, doncs, adequat a la Constitució.
Però el Tribunal Suprem no es fonamenta en la norma estatutària declarada constitucional, ni en la llei de política lingüística que empara els decrets que donen cobertura a les resolucions que tracta. El Suprem es fonamenta en els raonaments del Constitucional -no en el pronunciament- i els interpreta al seu gust. Sembla voler anar més enllà quan diu que "el castellà s'ha de reintroduir com a llengua vehicular de manera proporcional i equitativa en tots els cursos de l'ensenyament obligatori". Ara bé, la comminació del Suprem a la Generalitat a adaptar el seu sistema a la situació creada per la sentència del Constitucional és una mandat inconcret i buit perquè el sistema educatiu es fonamenta en l'Estatut, article 35, que la sentència considera constitucional i hauria pogut no fer-ho.
2. Les sentències del Tribunal Suprem poden afectar uns actes administratius concrets. No poden declarar la nul·litat d'una llei. El català és llengua vehicular i d'aprenentatge al nostre sistema educatiu per disposició de l'Estatut (validat en aquest punt, ho reitero, pel Constitucional) i de les lleis de política lingüística i d'ensenyament. Per tant, les sentències fetes públiques ahir només tenen efecte directe sobre els casos personals d'uns alumnes concrets d'unes escoles determinades. Les escoles compliran sobradament oferint als alumnes l'atenció personalitzada i el suport suficient, però no han de canviar el seu sistema d'ensenyament.
3. Evidentment, pel que fa al règim lingüístic, tampoc no l'ha de canviar la Generalitat. Ni jurídica ment ni políticament, és clar.
Més enllà de les qüestions jurídiques, però, cal inserir les sentències del Suprem en la crisi institucional generalitzada, a Catalunya, a Espanya i en les relacions entre Catalunya i Espanya, perquè es dicten en un moment que els poders de l'Estat no tenen clar quins són els seus papers respectius.
a) La feina d'un tribunal és interpretar les lleis, aplicar-les al cas concret i fer-les complir. No és reescriure-les. No és opinar-ne o fer creure que diuen el que els magistrats potser voldrien que diguessin. El magistrats guanyen oposicions, no eleccions. Ni són polítics ni poden tenir opinió política.
b) La feina dels polítics és obtenir la confiança de la ciutadania i marcar el rumb que convé més al país d'acord amb els mandat rebut. Com a tals, guanyen o perden eleccions i uns governen i els altres fan oposició. La fan al Parlament o on cal. Però no és lícit fer ús dels tribunals per guanyar allà el que no guanyen a les urnes. Amb aquesta actitud polititzen la justícia i contribueixen al seu descrèdit.
c) La feina dels Parlaments és legislar poc i fer-ho bé. Fer-ho amb lleis que perdurin en el temps i es guanyin credibilitat social. No discutir a cada moment una llei votada per unes majories socials amplíssimes, com és el cas de l'Estatut i les lleis de política lingüística i d'educació.
Per acabar, una reflexió: haver fet del català la pedra angular del sistema educatiu és un dels èxits col·lectius més remarcables obtinguts pels catalans en els darrers trenta anys. Ens permet fer de tots els que viuen a Catalunya un sol poble i conservar un dels elements bàsics de la nostra identitat. Alterar el sistema és voler dur el país a una situació com la de Palestina, la de Xipre o la d'Irlanda del Nord: dues comunitats enfrontades. O, simplement, dur-la a una situació com la de la República d'Irlanda: un país on la llengua pròpia només és un símbol. Cap de les dues situacions està en el nostre full de ruta col·lectiu.