26/05/2020

Europa se salvarà de l’abisme?

5 min
Angela Merkel i Emmanuel Macron anuncien un acord per a un fons de 500 milions d’euros per ajudar a reconstruir les economies de la UE

quan Jean Monnet, un dels pares fundadors de la Unió Europea, va avisar fa dècades que Europa es forjaria en les seves crisis i "seria la suma de les solucions adoptades en aquestes crisis", poc es podia imaginar que un dia un virus posaria a prova el seu vaticini. Dilluns de la setmana passada, en una conferència de premsa conjunta per via telemàtica des de les seves respectives capitals, la cancellera Angela Merkel, d'Alemanya, i el president Emmanuel Macron, de França, van anunciar, en el context del que la cancellera va definir com "la crisi més greu de la història de la UE", que hi havien trobat una solució.

Allunyada de l'abisme després de tres mesos de morts i caos per causa de la pandèmia, Europa donarà una altra oportunitat a la convergència. Amb una mesura valenta que podria transformar radicalment la Unió Europea, França i Alemanya han pres la iniciativa i proposen un fons de 500 milions d'euros per ajudar a reconstruir unes economies devastades. La proposta definitiva de la Comissió es coneixerà aquest dimecres.

Ens podríem preguntar fins a quin punt és audaç aquesta proposta en un moment que a tot el món s'adopten gegantins plans de rescat. L'audàcia no consisteix tant en el volum del fons proposat, que, sumat als plans de rescat dels governs nacionals i de la Comissió Europea, posarà a disposició de tot el bloc un total de 3 bilions d'euros. El que és audaç és el mètode de finançament: per primera vegada en la seva història, la Comissió Europea estaria autoritzada a demanar préstecs als mercats financers. No Alemanya o França, no Alemanya i França, sinó la UE com a tal. El fons de reconstrucció s'assignaria, almenys en part, en forma de subvencions a les regions més colpejades per la pandèmia del coronavirus i a sectors, com ara el turisme, directament afectats per la crisi econòmica. Subvencions, no préstecs: els diners prestats pels mercats financers els reemborsaria la UE, no els països que se'n beneficiïn.

"Com que és una crisi inèdita, seguim un camí inèdit", ha comentat Angela Merkel parlant d'aquesta iniciativa, que trenca amb la pràctica europea i representa un important canvi ideològic per a Alemanya. Aquest país, el més ric de la UE, sempre s'ha resistit a la idea d'una "unió de transferències" que l'obligaria a donar diners a estats membres no gaire ben gestionats. Aquesta resistència i les estrictes condicions imposades a les ajudes concedides a diversos països del sud d'Europa ara fa 10 anys, durant la crisi de l'euro, han deixat una profunda cicatriu en la unitat europea.

El president Macron va al·ludir a aquest episodi dilluns de la setmana passada i va recordar que aquests plans d'austeritat van empènyer els països vulnerables a vendre importants infraestructures a potències no europees, com per exemple els ports grecs adquirits per empreses estatals xineses. Aquestes vendes han debilitat la sobirania europea i, com va dir, van ser "un error estratègic". Per la seva banda, Angela Merkel, amb la vista posada ja en les noves prioritats previstes per a un món post-covid, ha assenyalat que la política europea de competència ha deixat el camp lliure a la Xina, els Estats Units i Corea del Sud per crear "campions industrials" mundials. Ara ha arribat el moment, diu, de crear "campions industrials" europeus.

Fa temps que aquest és el somni geopolític del president Macron, però la incorporació de Berlín ha comportat grans esforços polítics per a totes dues parts. Durant aquestes últimes setmanes, Macron i Merkel han mantingut llargues videoconferències per superar les seves diferències. També es va demanar que intervingués en el procés Christine Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu, que, com se sap, té la confiança de la cancellera alemanya.

Està per veure si els 27 estats membres aprofitaran aquesta oportunitat i aconseguiran salvar el seu ideal comú dels dimonis de la divisió i l'egoisme. Sens dubte, farà falta un gran esforç per convèncer els anomenats països "frugals" del nord que "ells també hi sortiran guanyant si a la UE li van be les coses", com va dir Merkel parlant d'Alemanya.

Hi ha moltes coses en joc. Europa s'ha vist sacsejada fins als fonaments per una crisi que ha deixat al descobert els seus punts febles i –segons una altra figura mítica, Jacques Delors, de 94 anys– ha arribat a amenaçar-ne fins i tot l'existència. Aquest hivern, sota el brutal impacte inicial de la pandèmia, la unitat europea es va trencar. Els estats membres van reimplantar les fronteres dintre de l'espai Schengen i es van barallar per aconseguir remeses de mascaretes. Al començament, a falta d'una política sanitària comuna, Europa va fallar estrepitosament en l'àmbit de la salut, fins que de mica en mica la solidaritat va propiciar l'enviament d'ajuda als països més afectats.

Quan Brussel·les va recuperar el seny i les institucions de la UE van començar a organitzar una resposta econòmica ja imprescindible, els europeus es van despertar cautelosos després de llargs confinaments; es van adonar aleshores de l'aspecte que té un continent desmembrat i de l'alt preu que han pagat per la falta de coordinació de les seves polítiques sanitàries. Aleshores van mirar al seu voltant. Els que al començament estaven enlluernats per l'eficàcia de la Xina en la lluita contra la malaltia –¿en quin altre lloc construeixen hospitals en deu dies?– han hagut de callar davant la barroera ofensiva propagandística de Pequín i la seva negativa a aclarir l'origen del virus. De fet, pot ser que la violència d'aquesta crisi i l'abast de les seves conseqüències hagin donat pas a un nou sentiment europeista.

Paradoxalment, els Estats Units potser hi han contribuït. Les reaccions davant la devastació econòmica causada pel coronavirus han posat en evidència les profundes diferències entre les dues bandes de l'Atlàntic i han ressuscitat la idea d'un "model europeu". Mentre milions de treballadors nord-americans sol·licitaven la prestació de l'atur, les cinc grans economies europees –Alemanya, França, la Gran Bretanya, Itàlia i Espanya– de seguida van prendre mesures per protegir els treballadors dels acomiadaments mitjançant l'adopció d'un procediment que –significativament– els alemanys anomenen activitat parcial i els francesos atur parcial. Els governs han pagat els salaris dels treballadors del sector privat, amb la qual cosa s'ha evitat la pèrdua d'ocupació, si més no durant un temps. França té un pla especialment generós en virtut del qual els treballadors en atur parcial cobren el 84% del sou. "L'Estat pagarà", va prometre el president Macron quan va declarar la guerra al virus. Des d'aquest punt de vista, l'estat ha complert.

El big government, l'intervencionisme governamental, ha tornat, i els europeus no hi posen objeccions. Aquesta crisi ha fet trontollar moltes creences i ha obert molts camins per a la recerca d'un món millor, però també ha reforçat la fe en un element essencial de la identitat europea: la xarxa de seguretat que un estat ha d'oferir als seus ciutadans. Els governs d'alguns països greument afectats, com ara França i Espanya, han sigut objecte de fortes crítiques per falta de preparació i demora en la presa de decisions en l'àmbit sanitari, però l'objectiu de la frustració han sigut els dirigents, no el sistema. Els francesos s'han desfet en elogis als hospitals públics, que, tot i les advertències inicials carregades de preocupació, han resistit molt bé sota una enorme pressió. S'ha demostrat que el cost de l'estat del benestar està més que justificat: la majoria d'economistes esperen que en el futur els governs europeus aboquin encara més diners als sistemes de salut pública.

El més important és que fins ara ha prevalgut la unitat social. Fins i tot en països fracturats, com ara França –marcada per la cicatriu de dos anys de descontentament i aldarulls– o la Gran Bretanya del Brexit, els europeus han acceptat majoritàriament les enormes limitacions imposades pel combat contra la malaltia, sense perdre mai de vista la protecció de les llibertats públiques. Ara saben que no estem ni de bon tros al final de la crisi; ens amenaça ja un atur massiu i les tensions socials tornaran a esclatar.

Hi haurà més moments decisius per a Europa. Però com a mínim ha sobreviscut, de moment.

Traducció: Lídia Fernández Torrell

Copyright The New York Times