Tangos d’origen català (1925)
Peces històriques
Article complet de Carles Soldevila (Barcelona, 1892 - 1967), publicat tal dia com avui de fa un segle a la seva columna diària que, sota la rúbrica “Full de dietari”, sortia a La Publicitat (3-XII-1925). En els anys d’entreguerres, Barcelona era una de les capitals del tango. Carlos Gardel (Tolosa de Llenguadoc, 1890 - Medellín, 1935) va actuar a la capital catalana poc abans de morir en un accident d’aviació. Aquí es va filmar el musical Tango Bar (1935) amb Gardel de protagonista i Tito Luisiardo i Rosita Moreno en el repartiment. A les sales de festa barcelonines també hi actuaven Pancho Spaventa, Azucena Maizani i el trío Irusta-Fugazot-Demare, de gran popularitat aquí. El pianista i compositor català Manuel Jovés (Manresa, 1886 - Buenos Aires, 1927), nacionalitzat a l'Argentina, va ser l’autor dels tangos més coneguts arreu.
Quanta de gent que ha anat a escoltar primer l'inexpressiu Spaventa, i després el vehement Carlos Gardel, ha hagut d'exclamar: "Ah, quina cadència tan fresca, tan popular, tan de la terra!” Els tangos que han importat aquests dos cantants argentins tenen, sens dubte, regust popular. Són fets dins una tècnica simple; llur melodia ens fa pensar en la pampa immensa que la majoria de nosaltres no hem vist sinó en imaginació; evoca el gaucho, els seus esperons d’argent, el cavall salvatge, el ramat que pastura en el desert verdosenc, etc., etc. També la ciutat portenya, amb la seva vida que pressentim superficialment precipitada i brillant, amb un fons indefinible d'indolència... I és això. I per això m'ha fet un efecte xiroi i agradable de saber que el Fume, compadre i el Mi Buenos Aires querido i molts d'altres tangos i melodies són l'obra d’un català, i més precisament d'un català de Barcelona, nascut a Manresa, anomenat Manuel Jovés. Noteu que no es tracta d'un cas de trasplantació completa i absoluta, no. Segons els meus informes el senyor Manuel Jovés no ha perdut mai el contacte amb la terra materna i parla el nostre estimat idioma com qualsevol que no hagi sortit dels encontorns de la Boqueria. Una flor no fa estiu, evidentment. El fet que un català s'amari de l'aire popular argentí i en prolongui l'encís, no vol dir pas que aquest aire no sigui verament argentí ni que els catalans puguin fer per tot semblants miracles. Pel cap alt, ens autoritza a remarcar més l'adaptabilitat dels catalans —de vegades plausible, de vegades condemnable— i a taral·lejar de bell nou el tango Mi Buenos Aires querido amb una doble satisfacció. No tothom farà el mateix. Hi ha dames i minyons que, en saber que aquelles melodies no són nascudes en un cervell castissament crioll, potser tindran una mena de desencís. Ah, romàntics porucs!
