Tant de bo que no fos un genocidi

Els ciutadans ens veiem exposats diàriament al combat polític, aquest munt de crits i manipulacions que vessen sobre nosaltres com pluja daurada (sense que en cap cas els hàgim dit que ens agrada que se’ns pixin a sobre). No ens ho mereixem, només els hem votat, per què ens castiguen insultant la nostra intel·ligència, prenent-nos per idiotes o amnèsics o totes dues coses? Poques de les figures que campen avui pels òrgans de representació hi són per vocació democràtica. Sap greu dir-ho, però a la majoria, si hem de jutjar-los per les seves formes, no els interessa més que el poder pel poder. Si tenen principis ho dissimulen molt bé. Si actuen segons uns valors més enllà dels que imposa la legalitat, no en donen mostres en les seves actuacions. I ara que ja es va normalitzant el populisme basat en mentides difoses de manera massiva, l’ambient s’ha tornat encara més vomitiu. Els detesto a tots perquè jo crec profundament en la democràcia, en la llibertat, en el bé comú i la justícia i ells es dediquen a remenar aquestes exquisideses cíviques com qui remena la merda de la muntanya.

Faig general aquest afartament de la política, però ara mateix és el debat sobre Gaza i l’extermini dels palestins el que demostra el nivell de degradació en què vivim. Ja des del començament, quan Israel va iniciar amb ferocitat l’ofensiva contra la Franja, no van faltar les veus que alertaven, molt elegantment, molt assenyadament, que no es podia banalitzar la paraula genocidi, que s’havia d’anar amb compte perquè la cosa és molt seriosa i etc. Ja fa molts anys que la feina feta pels propagandistes del sionisme condiciona i determina el debat entorn de la causa palestina. Els tentacles d’Israel en els mitjans del món occidental són abundants i persistents i han tingut el poder de decidir com i quan es parlava de la ignomínia colonitzadora i teocràtica que va ser la fundació d’aquest estat (decidida segons principis bíblics, cosa molt moderna i democràtica). 

Però tornem al debat dels termes, i a l'obsessió per enrocar-se en decidir si és o no és un genocidi. Només aquest desplaçament de focus em sembla una victòria per a Netanyahu i la seva bogeria exterminadora. Penso en les mares que han de donar menjar als seus fills i no poden. No puc imaginar-me un horror més gran, un patiment més descomunal. Veure la criatura que has parit que va minvant i minvant i quedant-se en els ossos, que se’t mor a cada minut als braços sense que hi puguis fer res. Penso en el nen a qui arriba la bala precisa del franctirador que apunta al seu caparró o al seu cor menut. Penso en la destrucció d’hospitals, en el bombardeig constant, en fer anar la població d’aquí cap allà com insectes que fugen del seu fumigador. Penso en la destrucció absoluta de tot el que existeix, aquell gris que ho cobreix tot, i en les conques profundes dels ulls de la nena de cabells esbullats, els rostres que miren a càmera cada cop més emmagrits. Penso en les aigües brutes i la gana a cada minut, cada hora eterna. Els qui ens alerten sobre la importància de pesar amb precisió les paraules i no dir-ne, encara, genocidi, en què pensen? Que es fiquin on els càpiga la seva freda equanimitat, que no és res més que la prova de la seva complicitat amb els criminals; que se la quedin tota, la seva superioritat intel·lectual, de què volen fer gala perquè aferrar-se al rigor lingüístic davant del que està passant no és més que una prova de covardia. Exactament igual que els qui ho van ser amb els nazis mentre les càmeres de gas funcionaven a tota màquina. Tant de bo que no ho fos, un genocidi, i jo pogués continuar llegint els llibres sobre l’Holocaust, creient encara que la cultura i la memòria són antídots contra la barbàrie. I és que ningú haurà fet més contra la causa dels jueus i el record de l’Holocaust que el mateix Netanyahu.