Som a temps d’evitar la guerra a Europa?

“Crec que Putin assetjarà Kíev”, em va dir el general de l'OTAN. Com que la conversa era en anglès, en realitat va dir: “I think Putin will invest Kyiv”. I per un instant vaig tenir la sensació que no l’havia entès bé. Llavors em vaig adonar que havia fet servir una antiga accepció militar del verb invest: encerclar una ciutat sense ocupar-la. Aquesta paraula resumeix fins a quin punt hem retrocedit a Europa aquests últims 15 anys: hem passat d'un món on invest significa invertir diners en algun lloc a un altre on invest vol dir assetjar-lo amb un exèrcit.

Si mirem enrere, ens adonem que el president rus, Vladímir Putin, ja va declarar la guerra a Occident fa 15 anys en el discurs que va pronunciar a la Conferència de Seguretat de Munic el 2007. A la Conferència d’aquest any, de la qual acabo de tornar, tothom s’esforçava per entendre com és que estem a punt d’entrar en la que podria ser la guerra més gran d'Europa des del 1945, i es preguntava si encara érem a temps d’impedir-la. Tot i les gestions diplomàtiques d'última hora, Rússia continua avançant cap a una acció militar a gran escala. Les informacions, purament propagandístiques, sobre un atac ucraïnès a la seva frontera i l'evacuació de dones i nens de les autoproclamades repúbliques de Donetsk i Lugansk, televisada amb gran dramatisme, no són sinó una justificació fraudulenta per a l'agressió russa. Mentre escric aquestes paraules, encara no sabem exactament com serà la pròxima agressió, però com va dir l'altre dia el president alemany, Frank-Walter Steinmeier, Rússia ja li ha posat la soga al coll a Ucraïna.

Aquesta ha sigut la Conferència de Seguretat de Munic més electritzant que he viscut. També s’ha caracteritzat pel renaixement amb força d'Occident, una paraula –n’hi ha que diran una cosa– que va caure en desús quan va acabar la Guerra Freda. Ara tothom fa cua per proclamar la unitat indissoluble d'Europa i l’Amèrica del Nord. El secretari d'estat dels EUA, Anthony Blinken, seia al costat de la ministra d'Afers Exteriors alemanya, Annalena Baerbock, el secretari general de l'OTAN, Jens Stoltenberg, i la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i tots van afirmar que no hi havia la més mínima divergència entre ells.

Aquest “Occident”, però, és diferent de l'aliança geopolítica de la Guerra Freda. Gràcies a l'ampliació de la UE i l'OTAN per incorporar-hi els estats bàltics, Polònia, Eslovàquia, Hongria i Romania, aquest Occident ressuscitat arriba ara a les fronteres de Rússia, Bielorússia i Ucraïna. Es tornen a sentir veus que diuen que l'ampliació de l'OTAN va ser un greu error. Però ¿on seria ara Estònia sense aquesta protecció militar? Resposta: estaria tan desemparada com Ucraïna, en els foscos llimbs de la inseguretat. El missatge més clar de Munic és que l'OTAN està decidida a defensar pam a pam el territori dels seus membres de l’Est. Els ciutadans de Narva, una ciutat estoniana a la frontera amb Rússia, poden dormir de nit més tranquils que els ucraïnesos.

En un “dinar ucraïnès” a Munic, Dmitró Kuleba, ministre d'Afers Exteriors d'Ucraïna, va enumerar el que necessita el seu país: armes, diplomàcia, sancions, suport econòmic i la perspectiva clara d'una futura pertinença a la UE.

El tema de l’armament encara divideix Occident. Els EUA, la Gran Bretanya, Polònia i els estats bàltics subministren armes defensives a Ucraïna; Alemanya, no. Poques vegades m’han insultat tant a internet com quan vaig escriure, en una columna publicada fa set anys –el febrer del 2015– al Guardian, que s’havien d’enviar armes defensives a Ucraïna; en aquells moments les forces armades de Putin havien intervingut directament a la regió del Donbass per expulsar l'exèrcit ucraïnès del seu propi territori. I ara jo pregunto: ¿i si, durant aquests set anys, haguéssim fet alguna cosa més per ajudar Ucraïna a reforçar la seva capacitat defensiva –en benefici de la dissuasió– i a esdevenir així una presa més difícil de pair per a l'ós rus?

Aquest interrogant no és només retrospectiu. Passi el que passi a Ucraïna els dies i setmanes vinents, ens continuarem plantejant el tema de la moralitat i la utilitat de l'ajuda en matèria de defensa. Al darrere hi ha un altre interrogant que va més enllà: ¿Europa està disposada a reunir el poder militar necessari per defensar el seu sistema de llibertats davant de l'agressió russa a Europa i d’una possible nova retirada nord-americana del Vell Continent després de les pròximes eleccions presidencials?

Mentrestant, tenim les mesures no militars. En aquest terreny, Alemanya és la principal potència europea, seguida de França i la Gran Bretanya. Alemanya ha fet més que ningú a Europa per donar suport econòmic a Ucraïna. El canceller alemany, Olaf Scholz, va gestionar bé la reunió mantinguda a Moscou amb Putin i a Munic va emetre un missatge molt clar sobre els costos que per a Rússia tindrà una invasió. “Mantinguem-nos units”, va dir en anglès (“Let us stick together”) per posar-hi èmfasi.

La prova més gran d'aquest “mantinguem-nos units” la veuríem si Putin no ordenés una invasió oberta, sinó que recorregués a la diplomàcia coercitiva, els atacs cibernètics i el reconeixement diplomàtic de les autoproclamades repúbliques de Donetsk i Lugansk. En aquest cas, potser s’obririen esquerdes en la unitat occidental, i Alemanya podria tenir la temptació de tirar endavant el gasoducte Nord Stream 2 amb Rússia.

Ara bé, Putin ha reconegut Donetsk i Lugansk i les tropes russes han entrat en aquests territoris. I la reacció inicial pel que fa a les sancions ha estat d’unitat, però ¿quina eficàcia tindran aquestes sancions i quant de temps es mantindran vigents?

A Munic, la líder de l'oposició bielorussa, Svetlana Tikhanóvskaia, em va explicar les nombroses escletxes que ha deixat obertes el mateix Occident per defugir les sancions suposadament exhaustives imposades al règim del dictador bielorús, Aleksandr Lukaixenko. Putin ha acumulat una reserva de més de 600.000 milions de dòlars i ha pres altres mesures preventives per protegir-se de les sancions. En qualsevol cas, una potència disposada a recórrer a la violència sense vacil·lar té un clar avantatge sobre les que renuncien a l'ús de la força. Com afirma una vella dita polonesa, “juguem als escacs amb ells, i ells ens claven puntades de peu al cul”.

Al darrere de tot plegat hi ha el tema de la nostra estratègia a llarg termini per als territoris entre la UE i Rússia. En aquests moment no en tenim cap. Scholz ha dit que no hem de tornar a una Europa dividida en esferes d'influència: “Cap país ha de ser el pati del darrere (Hinterhof) d'un altre”. Però, si no ens prenem seriosament la perspectiva d'adhesió a la UE que demana el ministre d'Afers Exteriors ucraïnès, conscients com som que el procés durarà molts anys, aquí és precisament on deixem Ucraïna: en un pati del darrere, amb un gàngster ben conegut que viu al costat de l'entrada.

De moment, en aquests últims minuts abans no sigui massa tard, la pregunta és si encara som a temps de fer alguna cosa per impedir una altra tragèdia sagnant en una part del nostre continent que ja ha superat la seva quota de tragèdies. Quan llegiu aquest article, potser ja serà massa tard.