La temptació d’enterrar abans d’hora la classe mitjana

El Mundo proclamava en portada “La fi de la classe mitjana espanyola”. I, per argumentar-ho, publicava un gràfic que mostrava quin percentatge de ciutadans es consideraven dins d’aquesta líquida definició. El primer que cal dir, per tant, és que no s’estava avaluant la fi de la classe en si, sinó de la percepció de formar-ne part, que és molt diferent. Però hi havia encara un problema més greu, en aquest plantejament. El gràfic que ho demostrava estava fet amb preguntes del CIS. Però, com recordava a Twitter el sociòleg Pau Marí-Klose, la pregunta que ha fet l’institut espanyol va variar el 1997. Fins aleshores, podies respondre “classe treballadora”. Però a partir d’aquell any havies de triar entre “classe mitjana” o “classe baixa”. Això explica que, a partir del 1997 i en només deu anys, el percentatge de persones que es consideren classe mitjana es dispara del 33,8% al 63,4%: quasi el doble. És a dir, que els treballadors es decanten majoritàriament per considerar-se classe mitjana abans que autodefinir-se com a classe baixa, que té unes connotacions pejoratives. A partir d’aleshores, el percentatge baixa al 56,5% el 2009 i al 57,1% el 2014. Hi ha una tendència evident de considerar la classe mitjana com un club de més difícil accés. Però són índexs que segueixen estan molt per sobre dels del 1997, quan a la gent se li oferia la possibilitat de definir-se simplement com a classe treballadora. El reportatge d’El Mundo recull opinions interessants i factors apreciables. A més, està escrit amb l’estil desimbolt del nou-nou-periodisme, que fa que no sàpigues si estàs llegint sobre economia o tribus urbanes. Però els claus estadístics amb què pretenen clavar la tapa del taüt de la classe mitjana són de plastilina per a un titular tant d’acer.