La por i el terror
La por és una mala consellera, diuen. I, tanmateix, la nostra vida –néixer, créixer i morir– és un instant en el marc de l’Univers, que descol·loca quan se’n pren consciència. I indueix a generar fantasies i creences per donar sentit al flaix vital. Què fem aquí? On anem? No hi ha dues persones iguals, en tota relació hi ha un diferencial que es tradueix en relacions de poder que constitueixen la relació comunitària: el conflicte és estructural a les societats i la insatisfacció també. I la inseguretat i la incertesa estan sempre presents en un ser que per molt èmfasi que li posem no deixa de ser precari. La por pot ser útil com a advertència, però és destructiva com a arma sistemàtica del poder (sigui polític o econòmic) per atemorir la ciutadania i negar-li el reconeixement.
A "Fortalecer el miedo"(La Maleta de Portbou, 2013) Mia Cuoto cita Eduardo Galeano: “Els que treballen tenen por de perdre la feina. Els que no tenen feina tenen por de no trobar-ne mai. Els civils tenen por dels militars, els militars tenen por de la falta d’armes i les armes tenen por de la falta de guerres”. I davant d’aquest panorama, Mia Cuoto hi afegeix: “I jo del que tinc por és que la por s’acabi”. Podem viure sense por? O el que hem de fer és negociar amb la por?
La por és estructural a la condició humana, que en tots els seus àmbits està marcada per relacions de poder –el qui mana i el qui obeeix–, que es decanta en les formes concretes de cada espai: família, escola, esglésies, empresa, exèrcits, institucions, organitzacions i un llarg etcètera. Un psicòleg potser ens hi incorporaria els conflictes interns de cada persona.
La por és una via que pot conduir a la submissió o el desconcert, però també, si som capaços de mantenir-hi la distància justa –és a dir, de saber operar com a subjectes autònoms–, com a advertència que ens pot ajudar a anticipar conflictes i superar obstacles. En tot cas el que sembla indubtable és que la por és inherent a les societats. I la pretensió d’haver-la superada, una manera de creure que s’està per sobre dels altres, condueix inexorablement a perdre la noció de límits. Malauradament, una conducta massa usual al llarg de la història i que ara mateix està constantment present en tots els àmbits de poder i es fa especialment obscena en mans de personatges com Donald Trump i Benjamin Netanyahu, que han fet del tot m’està permès la seva manera d’estar en el món. I han contribuït perquè milions de persones no puguin gestionar la por. Se’n diu terror.