Els teus pares et van tenir per força

Vivim en un regne apedaçat: Castella i els territoris del voltant. En aquests territoris hi ha llengües que han sobreviscut a la dinastia Borbó: em refereixo a Felip V i a Franco, que nomena un Borbó successor (se’l queda, com una possessió, als onze anys, per tunejar-lo). Tenint en compte el que sabem ara, podem pensar que Felip VI ha crescut sabent que el seu pare i la seva mare van ser obligats a casar-se (un matrimoni arreglat, com els que critiquen les ONG, però amb la guarnició de la corona daurada) i que van haver de jeure junts (mentre les amants anaven i venien) fins que va sortir el fill mascle, a la tercera. A l’Edat Mitjana ja ho feien així, mentre cremaven alguna bruixa, mentrestant, però ara costa més d’entendre. Tots els reis i reines necessiten teràpia. El bé superior és la pàtria, amb els límits que atorguen les conquestes o els pactes (inclosos els casaments).

Franco va entendre molt bé que la desaparició de la llengua feia desaparèixer, en gran part, la sensació de pertinença a un país propi. I no cal ser un dictador per entendre això. Els presumptes demòcrates que van venir després (i que tenen crims d’estat volant en cercles al damunt de les clepses) se’n van burlar, la van menystenir, però sense èxit. La normalitat, la naturalitat de l’ús de la llengua (cartells, la tele, llibres d’èxit, sèries, teatre...) és el que no es pot tolerar. La llengua ha de ser una cosa estranya, postissa, que faci gràcia, que sigui folklòrica, que serveixi per parlar amb els vells rurals. Per això, ara, les agosarades bromes –als vuitanta no haurien gosat– contra els rurals i els seus accents, confrontades als de la ciutat.

El pacifisme i el bon rotllo independentistes van ser el cop més dur que se li podia donar a la trontollant corona de Felip. Per això tots els líders, polítics i socials, són a la presó i se’ls revoca el tercer grau. És imperdonable que seguim barallant-nos.