Honey Thaljieh: “Veure una dona palestina competint fa por dins i fora de Palestina”

Li agrada ser protagonista. No se n’amaga. De rialla contagiosa,és explosiva. Honey Thaljieh (Betlem, 1985) va ser la dona clau per crear la primera selecció palestina de futbol femení. Pionera, va marcar 17 gols jugant de segona punta, va arribar a capitanejar l’equip i, retirada, ha seguit treballant per potenciar el futbol femení. I tot, sense deixar d’estudiar. Thaljieh és una de les protagonistes de la segona part del documental francès Rebels del futbol, dirigit per Gilles Pérez i Gilles Rof. I, quan li preguntes si li agrada ser protagonista d’un documental, no dubta: sí.

Com et defineixes?

Palestina, àrab, cristiana, dona i jugadora de futbol.

Molts no ho veuen compatible, tot això.

Cert, molts no. Però llavors jo què sóc, una marciana? Alguns creuen que les dones no podem jugar. Altres no volen que juguem els palestins. Quan no et deixen jugar, mal senyal. A molts els fa por, veure dones palestines competint, tant dins com fora de Palestina.

Com va començar tot?

Al carrer ja havia xutat pilotes. I en parlava amb els cosins, amb la família. Però tot va començar a la universitat, quan vaig veure un anunci per trobar jugadors i crear equips universitaris. Vaig pensar que amb el futbol podia ser lliure. Quan vaig respondre a l’entrenador em va mirar i em va dir que era la primera dona que ho feia. Tots eren nois. Però no em vaig rendir i amb el suport dels entrenadors vaig reunir un grup de cinc noies.

En quina universitat?

A la de Betlem.

I va tenir continuïtat, aquell petit equip?

Va ser la base de la primera selecció palestina de futbol femení. Però era un joc només en part. Una manera de no pensar. Després de la Segona Intifada no hi havia res fàcil. Un cosí havia mort, ens havien entrat a casa els soldats, ens van cremar el cotxe. Tothom estava tens però també necessitava disfrutar. A poc a poc vaig adonar-me del poder del futbol. Així va sorgir la idea de la selecció palestina femenina.

La selecció masculina ha vist com els neguen visats o com detenen jugadors. En el cas de les dones, devia ser encara més complicat pel fet d’haver de trencar també barreres culturals a casa...

A casa meva no ho van veure amb bons ulls. Però ja de petita no acceptava un no com a resposta. Sempre he intentat fer les coses que he de fer. Molta gent ens donava suport, però públicament els costava. En canvi, grups de nois ens insultaven perquè portàvem pantalons curts. O perquè n’hi havia que no es tapaven els cabells per jugar, encara que fossin cristianes. Ens criticaven pel fet de jugar. Tot i que algun es disculpava d’amagat. Costa trencar barreres culturals. No totes van aguantar la pressió.

Era una revolució cultural?

Sí, una revolució. Si dónes poder a una dona, tot canvia. Si permets que una dona competeixi, estàs redefinint les estructures de poder.

¿Hi va influir el fet que siguis de família palestina i cristiana?

Cada persona té la seva història. La meva identitat era la meva presó. Palestina en una terra ocupada. Cristiana en una zona de majoria musulmana. I dona en una societat patriarcal.

Com està el futbol femení a Palestina ara?

A Cisjordània tenim més de 400 federades, una lliga i diferents categories de la selecció nacional, que participa en tornejos internacionals. Queda molt per fer, però en una dècada s’han aconseguit grans fites. El primer partit de la selecció va ser el 2009 contra Jordània. El 2005 ens havien donat permís per començar a treballar amb el suport de la Federació i molta gent ens va criticar. Però el 2009 més de 14.000 persones van venir a veure’ns, la majoria dones.

A Gaza s’hi juga?

Queda feina per fer. On tenim una estructura sòlida creada és a Cisjordània.

Com recordes aquell primer partit a l’estadi Feissal al-Husseini d’Al-Ram?

Horrible! Em vaig lesionar pocs dies abans del debut, era molt frustrant. Ara bé, com que no accepto un no, no vaig parar fins poder entrar al camp als últims minuts. Després vaig poder jugar altres partits i marcar gols.

Com lluites ara?

Treballo amb la FIFA, a la part de comunicacions, però continuo anant a la meva per potenciar el futbol femení. I, naturalment, treballo amb la Federació Palestina per consolidar-lo. No et pots relaxar, hi ha un munt de gent que no ens voldria veure competint.

Com a dones?

Com a dones. Com a palestines. Com a dones palestines.