Tinder i la celestina

Júlia Ponsa ens explica a l’ARA que Tinder, l’aplicació per trobar parella, va de baixa. De fet, fa dies que per la ràdio sento un anunci d’una “agència matrimonial”, Samsara, que et pregunta si estàs fart de cites com les que diem, però, això sí, et parla de la paraula màgica: match. A l’article, la periodista ens parla d’una pel·lícula, Materialists, que protagonitza una matchmaker. És a dir, el que en llengua castellana i, per extensió, catalana, es diu, gràcies a la novel·la, una celestina. La que cobra per fer parelles convenients. Avui, el títol de l’obra que hem estudiat tots a classe ja no és La Celestina, sinó La Matchmaker. El subtítol, esclar, tampoc hauria de ser Tragicomedia de Calisto y Melibea, perquè la tragicomèdia, avui, no es porta. Avui es porta la dramèdia.

Quan expliques als joves que el mètode per fer relacions dels ancians de la tribu era preguntar “Estudies o treballes?”, fan uns ulls com unes taronges. Vull dir com uns mangos. Aquesta pregunta, que és una pregunta, en realitat, molt pertinent, els sembla “de friqui”. Cap d’ells “entraria” a algú altre parlant. “Ens demanem l’Instagram”, diuen (diuen “l’Insta”, en realitat). “I no us convideu a una copa?”, jo que pregunto. “Si un tio et convida a una copa, no te la beus i crides els de seguretat”, em contesten.

En una cita que surt de Tinder hi ha primer la comparació entre la foto i la realitat, que, pel que em diuen, sempre és decebedora. I llavors, ja, les preguntes: “No vull perdre el temps. Tu vols tenir fills?”. Que difícil, suposo, haver de contestar tan cruament.

De vegades, aquests joves em deixen veure les publicacions de l'Instagram. “Però no toquis res!”, m’adverteixen. Perquè es veu que si “dones like” a algú sense voler, aquest algú ja s’imagina que hi ha tomàquet.