Durant uns quants anys, el nacionalisme espanyol d'estat va respirar tranquil: havia trobat en Felip VI un rei encara més idoni i més adepte als postulats granítics de la sagrada unitat d'Espanya que el seu pare, Joan Carles, massa frívol i massa aficionat als diners, les dones i la vida gran. Més auster i més preparao, com solien repetir (els nacionalismes sempre solen viure de creure's les seves pròpies mentides), Felip VI va accedir al tron l'any 2014, precisament a conseqüència d'un escàndol de faldilles, elefants i diners protagonitzat per son pare, i va tenir el seu baptisme de foc —potser seria més exacte dir-ne baptisme de garrot— el 3 d'octubre del 2017, quan va pronunciar un discurs infame criminalitzant l'independentisme català just després de les no menys infames càrregues policials de l'1 d'octubre. Va ser, com s'ha dit infinitat de vegades, un ¡A por ellos! pronunciat pel cap de l'estat espanyol, que va donar el tret de sortida a la persecució judicial i policial, i al trinxament mediàtic i social de l'independentisme català, que ha tingut lloc durant els anys següents (i al qual han col·laborat, amb un fervor idiota, una part dels mateixos independentistes).
Ara Felip VI ha reconegut, davant de l'ambaixador de Mèxic a Espanya, que durant la colonització espanyola del segle posterior a l'arribada de Colom a Amèrica el 1492 es van produir “molts abusos”, i l'idil·li del monarca amb el nacionalisme espanyol (el d'estat i el que no ho és) ha acabat d'acabar. La relació ja s'havia fet malbé amb la manera amb què l'actual casa reial es va desfer del rei emèrit, que va ser ofensiva per als joancarlistes (“jo no soc monàrquic, però soc joancarlista” va ser un eslògan repetit durant dècades) i que va fer aflorar a la superfície, generalment a través de la figura de la reina Letícia, algunes esquerdes entre els periodistes i intel·lectuals àulics que fins aleshores estaven prou ocultes. Però amb la colonització d'Amèrica, com amb les coses de menjar, no s'hi juga: fins i tot Feijóo ha reaccionat a les paraules del rei d'Espanya, que personifica la indissoluble unitat de l'Estat consagrada per la Constitució de 1978, qualificant-les de “disbarat”.
El relat nacionalista sobre l'extermini dels pobles americans originaris en mans de les tropes i els colons espanyols és un exemple perfectament representatiu d'allò que Milan Kundera descrivia com “el provincianisme de les nacions grans”: una estretor de mires que consisteix, entre altres coses, en la convicció que els abusos de poder comesos per un mateix no són tals, sinó accions perfectament legítimes. I fins i tot positives: d'acord amb el nacionalisme espanyol, la “Conquesta” (com ells l'anomenen) va dur als pobles indígenes l'ocasió de sortir del primitivisme i abraçar la civilització, la religió catòlica i el més important: la llengua espanyola, en nom de la qual també van ser assassinades milers de persones. Perquè aprenguessin a parlar “en cristiano”. Va passar fa cinc-cents anys, sí, però la mentalitat perdura i és ben viva el dia d'avui.
