Tolerància lingüística

Quarts de nou del vespre, trajecte en taxi per Barcelona. El conductor és d’origen indi i va arribar a Catalunya fa 15 anys, sense papers i cobrant 300 euros al mes en negre per dotze hores diàries de feina. Penso en tot pel que deu haver passat entre aquella arribada des de Nova Delhi i avui que em porta assegut darrere un volant, amb papers i una llicència de taxista, i amb la seva dona i el seu fill treballant en un bar restaurant de Sant Andreu.

Em dirigeixo a ell en català i l’home fa esforços per seguir ell en català, també. El parla amb alguna vacil·lació, però a mesura que la conversa avança va agafant seguretat i li tornen les paraules que es nota que no fa servir gaire. Em diu amb un somriure que ja era hora, que en tot el dia (i aviat plegarà) soc el primer client que li ha parlat català. Com que és estadísticament impossible que jo sigui el “seu” primer catalanoparlant del dia concloc, un cop més, que els catalanoparlants preferim la comoditat del castellà que parla tothom que normalitzar l’ús de la nostra llengua, nosaltres mateixos, així que veiem un immigrant que ha arribat de lluny.

Que ens passi a la gent que encara guardem algun reflex cultural condicionat per la Catalunya sota el franquisme en què vàrem néixer, mira. Però això no ens pot passar al segle XXI i amb quaranta anys d’autonomia. I els asseguro que les actituds individuals són molt importants. I si no, escoltin què fan alguns altres clients. Quan li suggereixo que, a falta d’interlocutor, sempre pot escoltar la ràdio en català, em contesta: “Ja la poso, però a vegades pugen clients que s’enfaden amb mi si la senten i em diuen: “Quita eso”.

I pel que ell mateix explica, el problema no era que al passatger no li agradés el programa.