El torero enamorat i la dona més bonica del món (1991)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSArticle de Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991) a l’'Avui'(9-II-1991) on surt Frank Sinatra (Nova Jersey, 1915 - Los Angeles, 1998), rememorat ara en els 25 anys de la mort.En la llegenda localitzada a la Costa Brava del 1951 que evoca aquí Montserrat Roig, Sinatra hi té un paper no del tot secundari al costat d’Ava Gardner (Carolina del Nord, 1922 - Londres, 1990) i de Màrius Cabré (Barcelona, 1916-1990).

Havíem tingut un torero català i un torero enamorat. Se'ns anava consumint a poc a poc, com la flama d'una candela, com aquell qui diu. El torero enamorat, el torero català, havia fornit una llegenda que li duraria tant com li duraria la consumpció: havia estat estimat per la dona més bonica del món. De tant en tant, apareixia als papers: cada vegada més prim, amb els ulls que gairebé li tocaven el clatell. De tant en tant, també, mastegava algun sonet un pèl atrotinat. Però aquest home, ho sabien fins i tot els més joves, havia tingut entre els seus braços la dona més bonica del món. Podríem dir que durant els anys del fàstic autàrquic, els catalans sense història havíem esgarrapat un bri d'universalisme amb uns quants mites: en Pau Casals va dir-li a en Kennedy que era català i aquest devia fer cara de pòquer, a Budapest sabien prou bé què era Catalunya perquè teníem en Kubala, l'assassí de Trotski era català i el torero Màrius Cabré havia tingut entre els seus braços la dona més bonica del món, l'Ava Gardner. Això ens servia per a creure'ns que el món, que solia ser tot aquell pedaç de planeta que era a fora, no s'havia oblidat de nosaltres. Però la veritat sempre arriba, encara que arribi tard. I la dona més bonica del món ha destil·lat verí d'estrella a les seves memòries. Resulta que el nostre torero català, el nostre poeta enamorat, no era sinó un pesat, enganxifós, enredaire i poca-solta mascle espanyol d'escassa importància que va passar de trascantó per la vida de la dona més bonica del món. No la deixava de petja, la perseguia per tot arreu i ella, en una nit de boires etíliques, va deixar que el mascle espanyol besés els llençols on ella reposava. La dona més bonica del món se'n penediria l'endemà mateix: entre la migranya i l'enyorament d'en Frank Sinatra, va trobar-se entre els llençols aquell matador d'escassa volada que li prometia amor etern amb versots atrotinats i estocades fetes a l'aire. La dona més bonica del món va fugir cap a Londres, però el torero enamorat la va seguir mentre comentava a mig món que la passió era compartida. Ara sabem que no va ser així, que la dona més bonica del món detestava el pobre torero català, versaire per amor. I així ho proclama a les seves memòries. Proclama que el torero no va ser sinó una escopinada amorosa que la va encertar de biaix. Hem tingut pocs toreros catalans, i encara menys amants internacionals, que nosaltres sapiguem, però el que no podia saber l'Ava Gardner és que en aquest racó de món, tan racó de món com el seu encara que allí parlin en anglès, un torero català, que a les darreries ja semblava un pergamí del segle onze, va nodrir de fantasies l'enveja d'alguns compatriotes. Pandora se'n va anar, deixant al darrera tot de somnis vaporosos, però aquí restava, malmès pels anys i per la fama perduda, un pobre versaire que només tenia una història per contar als papers, encara que fos falsa. Tan falsa com els bellugueigs incitants de la dama al cinema, tan falsa com tots els desigs que no s'acaben de complir, tan falsa com totes les veritats que, un dia, ens atrevim a somniar com si fossin reals. Per a mi, malgrat les memòries de l'estrella, en Màrius Cabré sempre serà el torero que en una nit d'amor a la vora del nostre mar del vi va tastar una mica de cel. I tant me fa el que digui la dona més bonica del món.