Totes les derrotes de Viktor Orbán
La derrota de Viktor Orbán a les urnes té uns quants perdedors. El final del fins ara totpoderós primer ministre hongarès i líder més veterà de la Unió Europea és el resultat d’una sèrie d’errors de càlcul i d’un afartament transversal amb els excessos d’un caciquisme clientelar en un país castigat per la inflació, l’erosió dels salaris i la falta d’inversió crònica en sanitat, educació o serveis públics. Orbán s’ha equivocat de missatge, d’amics i d’enemics. El malestar econòmic s’ha imposat al discurs de la por i de l’amenaça externa.
La derrota inapel·lable del Fidesz, després de 16 anys de poder absolut, demostra que criminalitzar la Unió Europea té un límit: el risc de quedar-ne exclosos. Només cal veure l’evolució accelerada del discurs proeuropeu de Péter Magyar. Quan les eleccions es van convertir en una disjuntiva entre l’Est i l’Oest, els hongaresos van sortir massivament a votar per recuperar la seva relació amb la Unió Europea. La campanya de Magyar va saber connectar amb els eslògans de l'Hongria del 1989 o del 1956, que cridava als carrers “Russos, marxeu a casa”.
L’arrogància d’Orbán el va encegar. Convertit en un contrapoder a Brussel·les, no va saber entendre que, malgrat tot, la UE és molt més que una amenaça a la sobirania dels seus estats membres.
Montenegro aspira a convertir-se en el soci número 28 de la Unió Europea el 2028, i Albània confia a ser el següent. Mentrestant, Islàndia organitzarà un referèndum el pròxim mes d’agost per decidir si reobre les negociacions amb la UE, i a Noruega el debat ha tornat a la conversa pública.
Les eleccions parlamentàries a Moldàvia de l’any passat van confirmar la victòria del partit pro-UE de la presidenta Maia Sandu, malgrat tots els intents d’ingerència russa. I el mateix està en joc a les eleccions parlamentàries que s’han de celebrar a Armènia el pròxim 7 de juny, on l’actual primer ministre, Nikol Pashinyan, ha fet un esforç per diversificar la política exterior del país i reforçar la col·laboració amb la UE, inclosa l’obertura d'un diàleg per a la liberalització de visats d’entrada a la Unió.
La caiguda d’Orbán també és un revés per a l’Europa trumpista: “Una dutxa d’aigua freda”, segons el diari italià La Repubblica, per a l’extrema dreta que s’ha fet forta a la Unió. El líder dels anomenats “patriotes” europeus, fins fa poc “heroi” –com li deia Steve Bannon– i inspiració per al projecte polític de la dreta radical dels Estats Units, s’ha convertit, en canvi, en el símbol de la vulnerabilitat de Donald Trump –gran germà de l'il·liberalisme– i la seva administració, que tant es van esforçar per salvar el seu aliat.
L’abraçada de l’ós d’un Donald Trump descontrolat no és infal·lible. Les envestides retòriques del vicepresident dels Estats Units, J.D. Vance, acusant la UE d’ingerència política van quedar esmorteïdes per la realitat de l’Estratègia de Seguretat Nacional dels Estats Units, on es diu, negre sobre blanc, que Washington està disposada a finançar partits polítics i organitzacions civils que desafiïn la UE des de dins.
Les aliances d’Orbán només van servir per enfonsar-lo una mica més en les seves contradiccions. El líder del Fidesz, que equiparava en els seus discursos la Unió Europea amb la Unió Soviètica, va acabar valent-se del suport del Kremlin i de les xarxes de desinformació russes per erosionar tant Magyar com la UE.
L’any 2023, l’aleshores ministre txec d’Afers Exteriors ja l’havia acusat de ser el “cavall de Troia” dels “interessos russos”, i l’actual primer ministre polonès, Donald Tusk, ha insinuat, fins i tot, que filtra informació de les discussions del Vint-i-set al Kremlin.
Vladímir Putin ha perdut un aliat important.
“El canvi serà evident, sobretot en la política internacional –em diu el president de la Hungarian-Europe Society, István Hegedüs–, perquè aquesta postura pro-russa i tota la retòrica de propaganda antiucraïnesa desapareixeran”. “És un missatge per als amics d'Orbán al món”, rebla aquest antic militant liberal, que va coincidir amb Orbán en els seus primers anys d’activisme polític, però que aquest dimarts em confessava que portava 16 anys esperant aquest dia.
Ara caldrà que Péter Magyar llegeixi bé els resultats. Ell és el vencedor d’una mobilització massiva contra Orbán. El guanyador del final d’una era que va marcar el camí per a la radicalització de la dreta europea i que avui és una mica més feble.