Tots mortals

Aquest estiu es recordarà per la calor extrema, els incendis i les matances. Però cadascú tindrà el seu estiu particular, convertit en un refugi per a la memòria. Més o menys tothom del nostre món primer torna ara a la rutina. Es nota als carrers. Ja estem connectats. Allò de desconnectar, que fèiem molt més quan els estius eren analògics, és pràcticament impossible en temps digitals. Hi ha persones que es desendollen de les notícies perquè són dolentes i els afecta. A l’estiu i tot l’any. D’altres ho fan perquè no els interessen. Tot és lícit. Com no llegir llibres, com diu una dona que fa vídeos a les xarxes i també és notícia. Perquè hi ha qui no vol saber res de res però ho vol saber tot d’aquests gurus contemporanis que els atrapen en les teranyines socials. Ni uns són millors perquè els agradi llegir, ni uns altres pitjors perquè es passin el dia mirant vídeos de TikTok. Entre altres coses perquè ser millor o pitjor no es pot resumir en un article setmanal. I ho deixo aquí perquè prefereixo fugir, que rima amb llegir, d’aquest tema com de la calor. 

Visquis en l’univers que visquis, el món es dessagna i la temperatura s’eleva, l’estupidesa humana és més visible i més nombrosa per una qüestió estadística i de mitjans, la maldat s’expressa en les seves múltiples formes reconegudes i la hipocresia s’escampa com de costum. L’alcalde de Bilbao, per on ha passat la Vuelta, és comprensiu i entén que la ciutat protesti pacíficament contra el genocidi a Gaza, però no creu que la protesta hagi de portar actituds incíviques. Fa temps que la protesta es respecta només quan no molesta i sembla que molesta més una protesta que una guerra. Però sobretot, i això és important recordar-ho, no barregem política i esport. Mai i sota cap concepte. Que una cosa és que es veti els esportistes russos i una altra els israelians. A veure si al final no podrem gaudir de l’esport, aquest invent tan apolític i civilitzat. I parlant de russos, que el Putin i el Xi Jinping es veu que parlen d’immortalitat entre una desfilada militar i una altra. Com si la resta del món esperéssim que fossin eterns o com si nosaltres ho volguéssim ser. S’ha de pensar sempre que els acudits, quan són molt llargs, acaben perdent la gràcia. Però està clar que qui es pren més seriosament això d’allargar la vida, almenys la laboral, són els líders mundials, perquè entre Putin i Xi Jinping, que són de la mateixa generació, i Trump, que anava uns cursos endavant, no hi ha qui se’ls tregui de sobre. I perdoneu-me si aquest comentari sona com una apologia de l’edatisme, res més lluny de la meva intenció. Però dic jo que això de ser líder deu enganxar. Et votin o no. A mi no em fan enveja perquè ho trobo molt cansat i a més has de tenir el telèfon connectat tota la nit per si et truquen, però entenc que té els seus avantatges. Per exemple, aquest estiu l’equip del vicepresident dels EUA va fer omplir el cabal del riu Ohio perquè pogués fer piragüisme amb la seva família en condicions òptimes, encara que l’excusa era la seguretat; com sempre, l’atenuant perfecte. Tant et serveix per magrejar als aeroports com per omplir un riu. I el president Trump, en lloc d’aprofitar per fer una mica de bricolatge a casa com fa molta gent a l’estiu, ha decidit que el que calia pintar, de negre, era el mur fronterer amb Mèxic amb l’objectiu d’elevar la temperatura de les barres de metall. “Serà tan calent que ni intentaran creuar-lo”. 

Ja, jo tampoc voldria acabar aquí. Però no hi ha més espai. Aquesta gent n’ocupa molt. Vaig a llegir. No a ser millor persona, s’entén.