30/11/2022

Tots volen ser Convergència

3 min
Jordi Pujol al seu despatx del Passeig de Gràcia durant una entrevista l'any 1978.

El divendres 17 de novembre va fer 48 anys de la simbòlica trobada a Montserrat que va donar pas al naixement de Convergència Democràtica de Catalunya, una formació que, en el seu origen, era fonamentalment la conjura d’un grup de personalitats rellevants provinents de partits diferents, i entre les quals hi havia des de democristians fins a socialdemòcrates passant per liberals clàssics. El promotor no era altre que Jordi Pujol, que havia decidit passar del fer país al fer política. Faltava un any per a la mort de Franco.

Convergència es convertiria en poc temps en una maquinària política potentíssima, fins al punt de guanyar les eleccions al Parlament amb majoria absoluta tres vegades seguides i governar Catalunya durant 23 anys amb Jordi Pujol i 6 més amb Artur Mas i Carles Puigdemont. El 2016 va ser reemplaçada pel PDECat. Mas va decidir liquidar-la després que Pujol confessés, el juliol del 2014, tenir diners amagats a Andorra.

Ni el naixement ni el final de Convergència es poden entendre, doncs, sense Pujol. Sense ell tampoc no haurien sigut possibles els èxits de la formació ni el pas de la Catalunya trista i grisa del 1974 a la Catalunya actual.

Des de fa temps i ara també, són molts els que, cínicament o amb sinceritat, es planyen de la desaparició de Convergència, alhora que lloen el gegant polític que va ser Pujol. Una figura, la de Pujol, que, al marge dels escàndols de corrupció que l’envolten, converteix, per simple comparació, en nans la majoria de líders polítics d’ara. A més de plànyer la fi de Convergència i lloar –en privat molt més que públicament– Jordi Pujol, hi ha qui rumia com forjar un partit que pugui agafar el relleu de CDC, que, a més de ser fonamental en la construcció del país, també va aconseguir ocupar la centralitat catalana i desbordar, gràcies sobretot a la figura de Pujol, el seu perímetre estrictament partidista.

En aquests moments a Catalunya només hi ha dues formacions polítiques que puguin aspirar a assemblar-se a la millor Convergència. Una és Esquerra Republicana, l’altra el PSC. Almenys durant una temporada, Junts per Catalunya ha quedat fora d’aquesta partida en sortir del govern de la Generalitat.

El PSC i ERC voldrien assemblar-se a Convergència, però es tracta d'un desig realista o tan sols de fer volar coloms? La meva percepció és que resultarà realment molt complicat que ho aconsegueixin. No tant per falta de vots –Pujol va ser president havent aconseguit només 43 diputats en les eleccions de 1980– com per altres motius. 

El primer és que el mapa polític no té res a veure amb el d’abans. En els últims deu anys s’ha capgirat, s’ha transmutat, en bona part, malgrat que no exclusivament, arran del procés independentista i els esdeveniments vinculats a l’1-O. El segon, que tant el PSC com Esquerra presenten diferències estructurals amb el que va ser CDC. El tercer i més obvi, que ni Salvador Illa ni Pere Aragonès –ni Oriol Junqueras– són Pujol. No comentaré –en part ja ho he fet més amunt– aquest tercer motiu, el que al·ludeix a la figura de Pujol. Sí que parlaré dels altres dos. 

Les conseqüències de la derrota amb què va culminar l’intent independentista del 2017 les estem patint encara. Catalunya, la seva societat, es troba en un moment de reconstrucció, de represa, i és complicat albirar-ne el resultat final. És una etapa que no sabem on ens durà. Tanmateix, podem constatar, almenys en el terreny polític, tres coses que no sembla que es puguin alterar fàcilment. La primera, que el vot està molt més repartit que mai. La segona és una conseqüència colateral del procés independentista: Catalunya s’ha desplaçat políticament cap a l’esquerra en identificar-se espanyolisme i dreta. Això fa que aquells sectors que van des del centre liberal fins a la democràcia cristiana, i que són sobiranistes i independentistes, hagin quedat atordits i desubicats.

Existeix un tercer element. Em refereixo al solc entre partits independentistes i partits contraris a la independència arran del Procés. El PSC i ERC s’esforcen per aplanar-lo al més aviat possible, ja que limita les seves opcions d’assolir posicions de poder.

Els artefactes polítics PSC i ERC presenten en si mateixos mancances en relació a CDC. Pel que fa als socialistes, els seus vincles amb el PSOE –avui més forts i explícits que mai– són un llast a l'hora d’ocupar la centralitat desitjada. Les mancances que pateix ERC es troben en un altre terreny. D’una banda, en la falta de prou quadres qualificats, cosa que tal vegada el poder i el temps poden solucionar. De l’altra, en el poc vigor ideològic i el seu amarament d’un esquerranisme retòric, postmodern, empeltat, a més, de ressentiment justament contra tot el que tingui a veure amb Convergència. 

Marçal Sintes és periodista i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna (URL)
stats